FILOSOFIA A LES TERMES

Idees per a una vertadera reforma educativa

2012-02-02T10:37:00.000-08:00

Idea I

Alguns alumnes de 2n de batxillerat fan una feina voluntària a partir de la lectura de "El món de Sofia", llibre denostat i criticat per molta gent, però que enganxa i agrada a la majoria dels adolescents que conec que l'han llegit. Gens menyspreable.

Una alumna (A. Olmo) reflexiona sobre la diferència que hi ha entre la resposta que dóna la protagonista de la novel.la a un examen i la que volia el seu professor.

El professor demanava en l’examen que l’alumne exposés allò que havia ensenyat ell en les classes, sense necessitat d’aportar opinió pròpia o raonar la resposta. La Sofia però no havia estudiat per l’examen, i va decidir respondre les preguntes aplicant allò que havia aprés fent filosofia, raonant molt bé la resposta i fent-la seva. Així va poder respondre sense necessitat d’haver-se de memoritzar la lliçó. És a dir, Sofia va elaborar la resposta i la va contestar mitjançant la raó, en comptes de simplement transcriure allò que posava en un llibre o havia dit el professor.

Aquesta elaboració de la resposta és molt més beneficiosa per l’alumne que simplement memoritzar un temari. Primer perquè d’aquesta manera s’està prioritzant el mètode amb què s’aprèn, el qual es pot utilitzar en moltes altres ocasions. Memoritzar la lliçó serveix simplement per respondre exàmens (memorístics) sobre aquell tema, però no es pot utilitzar en gaires ocasions més. I segon, el mètode que utilitza la Sofia permet a l’alumne aprendre realment la lliçó. Si ha pogut arribar en aquell moment a la resposta mitjançant la raó, no podrà oblidar-la, ja que sempre podrà utilitzar el mateix mètode per trobar-la de nou. En canvi, és molt difícil recordar a llarg termini allò que havies memoritzat per un examen, ja que el mètode (per exemple, llegir una vegada i una altra la lliçó, llegir-la en veu alta, etc) no el pots utilitzar sempre que vulguis.

El mètode que utilitza Sofia és més natural, és a dir, està més d'acord amb la nostra naturalesa d’animals racionals. Com en la vida, l’alumne és un subjecte actiu que participa en allò que fa, no simplement ho contempla. A més, és a partir d’aquest mètode que es formen els ciutadans actius, que participen i creen ells mateixos solucions als problemes socials, sense esperar que algú altre els digui que han de fer i com ho han de fer. La democràcia, per ser realment democràcia, hauria d’educar als seus ciutadans d’aquesta manera.

Idea II

Ey, no teníem prohibits els jocs si fèiem coses serioses com aprendre filosofia?

2012-02-02T10:27:00.000-08:00

Del blog d'un company de filo (J.B.), que l'ha trobat al blog d'una profe de filo, aquí una profe de filo contra l'avorriment...

Jugar amb els filòsofs!

Instruccións en castellà, també facilitades per J.B.: filosojuego de lucha!

Guay!

Educació: forever!

2012-01-05T10:41:00.000-08:00

En resposta a http://www.xarxatic.com/cansado-de-que-me-tomen-el-pelo-un-docente-que-se-planta/comment-page-1/#comment-21774

Cansada de sentir i llegir tantes amenaces de dimissió de les nostres responsabilitats com a docents com a única manera de reaccionar davant les reduccions de sou, que no de les ja fa temps penoses condicions en què s'ha de treballar a l'educació pública, començant per les que vulneren el mateix dret a l'educació de tothom i que té, com a previ, el dret a la igualtat i la dignitat.

Cansada, dic, he gosat resumir la meva opinió en un comentari. Al menys allà comenten, però.

Me gustaría plantarme, sí, y pienso como hacerlo. No va a ser suspendiendo las extraescolares, porque los alumnos aprenden de otra manera y se demuestra que el aula no lo contiene todo (afortunadamente). No pienso plantarme dejando de formarme ni de intentar mejorar (le dicen, con pedantería, innovar) porque mi deber profesional y moral es formar a mis alumnos lo mejor que pueda y para ello he de buscar, aprender. No pienso plantarme poniendo notas que no deben tener y convirtiendo la ignorancia provocada por mi irritación en parte del fracaso social al que apunta la educación que tenemos. Me plantaría con gusto en las reuniones y en los claustros, pero ya no existe la democracia ni nada que se le parezca en estos y debemos asistir y responder, aunque sea con el silencio, a lo que nos proponen los gestores de turno, que no son otra cosa la mayoría de los equipos directivos (y he formado parte de uno…). Me plantaría en la calle con gusto a protestar codo con codo con mis alumnos por el precio de las matrículas, que va a dejar a algunos de los mejores de ellos fuera de la Universidad por falta de recursos de las familias y por la penosa política de becas. Me plantaría porque tengan las oportunidades que yo tuve, no más, pero tampoco menos. Y no pienso quejarme de mi sueldo ni de mis condiciones laborales, porque me parecen un lujo entre los colectivos de la clase trabajadora de la que formo parte. Si alguien se pensó que ser funcionario era tener un cheque en blanco para vivir de hacer casi nada, me parece la mar de bien que le expulsen, pero no que nos hagan pagar a todos la mala fama que nos han dado algunos, no pocos, al resto. Me importa poco ser funcionaria, siempre lo dije. Sólo quería tener un trabajo estable para no padecer por mis ingresos cada mes o cada cuando fuera y me siento recompensada por mis esfuerzos al haberlo conseguido. No es ningún chollo estudiar una carrera y aprobar unas oposiciones; no lo es trabajar como docente en un centro público de sencudaria actualmente. Pero es lo que quería llegar a hacer y estoy satisfecha de haberlo conseguido. Si me bajan el sueldo y nos lo bajan a todos, estoy de acuerdo con apretarme el cinturón. Pero es que lo del cinturón es un bulo, porque los políticos siguen cobrando lo que ellos deciden, los bancos y las grandes empresas a sus negocios, paraísos fiscales y demás chanchullos financieros, y los reyes a cuerpo de ídem. No deberíamos estar divididos porque todos somos asalariados que no tenemos más que nuestro trabajo para sobrevivir. Y si los docentes no trabajamos dando clases tres semanas del mes de julio, responde a características de nuestro trabajo y no a que estemos privilegiados. No hay ningún privilegio en dar los periodos de descanso que las diferentes profesiones exigen. Ya sé que no somos pilotos de avión, pero lo nuestro es, cuando se intenta hacer bien, muy exigente y realmente difícil. No hay más que ver la cantidad de malos profesores que hay y la de años que lleva aprender a ser un buen docente, cosa en la que no se deja jamás de tener que mejorar. Me planto con tanta división, señores y señoras, y apelo a la comprensión que debiera presidir nuestros intercambios para que unidos podamos oponernos a lo que verdaderamente nos están haciendo a todos y a todas, docentes y no docentes. Me planto para hacerle la guerra a los que quieren que todo cambie para que todo siga igual. Y en esta guerra tengo más en común con mis alumnos y sus familias que con algunos docentes que pretenden que dimitir de ser profesional puede ser una buena forma de protestar, cuando la miseria, la de verdad, sigue siendo la de los otros.

Consolació (o no)

2011-12-31T15:12:00.000-08:00

Inevitablement un canvi de calendari més, rebut amb incomprensibles gresques o excusa oficial per a que tinguin lloc com el pan i el circ romans. Em cal consol davant el panorama que ens ofereixen els polítics amb les seves reformes màgiques i un tant histèriques i els companys i companyes de professió amb les seves pors i la seva incapacitat d'actuar sinó és com a reacció.

Em cal consol per la manca de diners per a l'ensenyament públic i per a famílies que no podran pagar les matrícules de la Universitat dels seus fills i de les seves filles, bons estudiants. Per la frustració de la feina feta habitualment en solitari, havent de continuar acceptant normes arbitràries i absurdes. Per la ineptitud dels gestors, llunyans i propers, d'aquesta cosa pública que és l'educació que visc. Pel cor partit entre opcions irreconciliables i sacrificades com acabar el curs i acompanyar a aquests alumnes fins a les PAU o desaparèixer entre llibres, papers i un país llunyà. Em cal consol perquè els professors som impopulars i les dificultats no minven, ans al contrari, semblen crèixer adquirint formes diverses.

Aquests dies he trobat el consol en la lectura d'un llibre que m'ha fet recordar qui sóc i d'on vinc, potser per redefinir cap on vaig.

En hora de desitjos marcats pel rellotge, per decret de les campanades, espero i destijo que l'antic consol i el consol una mica més modern s'aliïn per evitar el desconsol fàcil i l'ira que emana del desconsolador panorama que se'm presenta. Prendré model de Sèneca, tal i com el presenta De Botton. Continuarè, però, preferint a Epicur i intentant retirar-me al meu particular jardí.

En el Dia Internacional contra la violència de gènere, mirades crítiques des de l'adolescència

2011-11-25T06:36:00.000-08:00

Una troballa que demostra que, si es vol, es pot treballar el pensament crític des de qualsevol matèria. Un descans per mi, la veritat, si amb la que cau i la que sembla que caurà, no som les professores i els professors de filosofia líders exclusius i ni tan sols preferents de fomentar el pensament crític a l'aula. I no és que no vulgui, i no és que no pugui..., tot i que potser no sé. Serà potser que l'hàbit no fa al monjo, ni la professió al professional, ni la crítica al pensament crític. Caldrà pensar-hi. I fer-ho a temps.

Mirada adolescente a la posmodernidad

View more presentations from Karina Crespo- Ministerio de Educacion

Com estàs de viu a la teva vida?

2011-11-17T08:14:00.000-08:00

Isabel Solano

Veure la vida: la negror de la nit?

2011-11-17T08:12:00.000-08:00

Marta Ipanaqué

Fins on ens acompanya la felicitat?

2011-11-17T08:02:00.000-08:00

Ainoa Quero

Valorem el que tenim?

2011-11-10T09:32:00.000-08:00

Raul Garcia Avilés

I si l'esforç no és suficient?

2011-11-10T09:31:00.000-08:00

Antoni López

És l'amistat un procés?

2011-11-03T08:37:00.000-07:00

Daniela Arias

Què és la felicitat?

2011-11-02T13:19:00.000-07:00

Laura Díez

La bellesa està a l'interior o a l'exterior?

2011-11-02T12:32:00.000-07:00

Marta Montes

Tenen cura de nosaltres aquells que ja no hi són?

2011-11-02T12:28:00.000-07:00

Clara Alfonso

Podem viure d'esquenes al que ens enlluerna?

2011-11-01T12:01:00.000-07:00

Alvaro Rodriguez

Realment som tan lliures?

2011-11-01T11:59:00.000-07:00

Andrés Gómez

Controla algú el nostre destí?

2011-11-01T11:57:00.000-07:00

Adrià López

Curiositat per investigar o investigar per curiositat?

2011-11-01T11:29:00.000-07:00

Xavi Colin

Poden ser iguals els oposats?

2011-11-01T11:27:00.000-07:00

Idoia Capuz

Hi ha vida més enllà?

2011-11-01T10:35:00.000-07:00

Javi Lorenzo

Què és el que ens sosté per seguir endavant?

2011-11-01T10:33:00.000-07:00

Ricard Colin

Solitud: qüestió de fracàs?

2011-11-01T10:29:00.000-07:00

Jessenia Melgar

On és l'infinit?

2011-11-01T10:20:00.000-07:00

Jose López

Modifica el temps qui som?

2011-11-01T10:17:00.000-07:00

Dúnia Inclán

Cal deixar enrere el passat per mirar el futur?

2011-11-01T05:35:00.000-07:00

Marc Gomez

Com sobreviuries tu?

2011-11-01T05:34:00.000-07:00

Raúl González

Podem triar el nostre futur o ja està tot decidit?

2011-11-01T05:31:00.000-07:00

Jordi Veas

Maten les armes o les persones?

2011-11-01T05:29:00.001-07:00

Alejandro Fonseca

Hi ha canvi sense acció?

2011-11-01T05:29:00.000-07:00

Iulia Lazea

Ens coneixem?

2011-11-01T05:27:00.000-07:00

Celia Gómez

És el final d'un camí, el principi d'un altre?

2011-11-01T05:25:00.000-07:00

Mario Gateu

Podem donar forma als sentiments?

2011-11-01T05:24:00.000-07:00

Sergio Martínez

Sabem guardar secrets?

2011-11-01T05:22:00.000-07:00

Júlia Gumà

Sabem el preu del que perdem ?

2011-11-01T05:20:00.000-07:00

Tania Garcia

Fem bé apressant-nos per ser grans?

2011-11-01T05:17:00.000-07:00

Marcos Cuellar

On queda el nen quan creixem?

2011-11-01T05:13:00.000-07:00

Sònia Martínez

Què és millor: fer el camí junts o separats?

2011-11-01T05:10:00.000-07:00

Johana Soria

Són els records grans de sorra d'una platja on l'aigua els va esborrant?

2011-11-01T05:06:00.000-07:00

Irene Sánchez

Ens fa canviar l'experiència?

2011-10-31T07:45:00.000-07:00

Adrià Dobón

Fins on estem disposats a arribar?

2011-10-31T07:44:00.000-07:00

Marta Moriana

On acaba la realitat i comença la ficció?

2011-10-31T07:16:00.000-07:00

Laura Sáez

Viure és mantenir l'equilibri?

2011-10-31T06:23:00.000-07:00

Gloria Vivero

Existiria la vida sense la lluita ?

2011-10-31T05:51:00.000-07:00

Yaroslav Belozerov

Hi ha límits a la llibertat?

2011-10-31T05:50:00.000-07:00

Raluca Abrudán

La realitat és estàtica o dinàmica?

2011-10-31T05:49:00.000-07:00

Àlex Blanca

Per què ens agrada arriscar-nos innecessàriament?

2011-10-31T05:48:00.000-07:00

Michelle Enöckl

Per què deixem les decisions a l'atzar?

2011-10-31T05:46:00.000-07:00

Genís Gallardo

Vivim en busca de la felicitat?

2011-10-31T05:44:00.000-07:00

Jasmine Álvarez

Deixaríem d'avançar si en coneguéssim les conseqüències?

2011-10-31T05:36:00.000-07:00

Sergi Aguayo

Vivim en un món de soledat?

2011-10-31T05:32:00.000-07:00

Daniel Ramírez

Es pot estimar sense conèixer?

2011-10-31T05:30:00.000-07:00

Daniela Parra

Traspassar el límit o limitar-se a la vida?

2011-10-31T05:28:00.000-07:00

Cristina Ortega

Vivim per ser un record ?

2011-10-31T05:27:00.000-07:00

Cristina Garcia

Podem arribar on no arriben les nostres mans?

2011-10-31T05:18:00.000-07:00

Carolina Jiménez

Existeixen realment el nostres problemes o és que ho volem veure tot fosc?

2011-10-31T05:14:00.000-07:00

Ebraim Minteh

Per què tenim por a la mort?

2011-10-31T03:05:00.000-07:00

Jhorman Cadena

La felicitat, es busca o es troba?

2011-10-31T02:44:00.000-07:00

Andrea Fernández Nova

És possible una creació sense creador?

2011-10-28T05:20:00.000-07:00

Gabriela Pérez

Quin camí escollir? Aquesta és la qüestió?

2011-10-28T05:18:00.000-07:00

Juan Manuel Martínez

És la vida una llarga espera?

2011-10-28T05:16:00.000-07:00

Claudia Roman Juarez

Escollim el nostre futur tenint en compte la nostra felicitat?

2011-10-25T10:29:00.000-07:00

Meritxell Forcén

Així de fàcilment es neteja la culpa?

2011-10-25T10:25:00.000-07:00

Laura Peláez.

Ens convé socialment amagar les nostres diferències?

2011-10-24T10:28:00.000-07:00

Ainoa Olmo

La vida se'ns escapa de les nostres mans?

2011-10-24T10:26:00.000-07:00

Marisa Martínez

És la llibertat una utopia?

2011-10-23T10:31:00.000-07:00

Queralt Guillen

El misteri de la motivació

2011-10-19T09:43:00.000-07:00

Per sort, arriba la Mostra de Fotofilosofia 2011 i la professora pot tornar a motivar-se per la seva feina gràcies a la participació il.lusionada de la majoria dels seus alumnes. I no només, perquè potser no és qüestió de sort...

A partir d'aquesta interessant conferència que hem comentat a classe de psicologia, no són poques les preguntes que poden sorgir. Però només he proposat una: per què creieu que us he passat aquest vídeo?

Ja havíem fet una feina dirigida per preguntes de comprensió i de reflexió sobre un vídeo que explicava com el nostre cervell construeix una imatge coherent de la realitat, que no necessàriament vertadera. Aquest cop la proposta era d'un signe ben diferent. Les respostes també ho han estat.

Alguns posaven l'èmfasi en què pretenia que aprenguessin la diferència entre motivació extrínseca i intrínseca. Això és tot el que pretenia?, he continuat preguntat. Hi ha qui ha destacat llavors la meva intenció de que ells i elles facin les activitats amb ganes i des de dins, des del seu interés. I això per què hauria de voler-ho?, he insistit.

Sense dubtar-ho han afirmat que la seva motivació a les classes alimentava la meva motivació i si no, com ha dit una d'elles, em quedaria "xof". Encert ple. Demà continuarem per aquesta via. Són els mateixos alumnes que hi ha qui afirma que no tenen interés per res. Els del facebook a l'aula i, un cop proscrit, fora d'ella.

Una objeccció important al contingut de la conferència de D. Pink, arriba de la mà d'un pioner en l'educació orientada al desenvolupament de la persona:

Allò que es pot aconseguir fa pensar gairebé en aquella mena de coses que una màquina ben planificada pot fer millor que un ésser humà, i el principal efecte de l'educació, arribar a una vida plena de sentit, va per un altre camí.

Cita de J. Dewey al pròleg de Sense ànim de lucre de Marta C. Nussbaum, llibre de lectura més que recomanada: obligatòria per a tothom qui vulgui educar a ciutadans i ciutadanes per a la democràcia que volem i que podem tenir. Especialment en moments en què l'afany de lucre ens ha portat al desastre en què vivim.

Què té la felicitat que ens fa oblidar la resta de coses?

2011-10-19T08:54:00.000-07:00

Judith Mateos

Signes esperançadors de canvi malgrat tot

2011-09-08T08:47:00.000-07:00

Google + sembla ser l'experiment de xarxa social que més s'avé amb el nostre institut. Sembla difícil ara per ara treballar amb la connexió oberta i respondre amb autoritat ben fonamentada i sense por als reptes que planteja l'ús de les moltes opcions obertes a partir de que les TIC se'ns han quedat a l'aula. És un signe esperançador la curiositat i l'interés despertat per google +, coherent amb haver optat per tirar endavant, malgrat l'oportunitat que ens va donar la consellera per a involucionar. Tinc la impressió que alguns ho van fer amb l'expectativa de quedar-se com ja feia temps estaven i encara estan. Aquests potser ja han començat a tenir un indici de que no serà possible, però no deu haver arribat a la seva consciència i les resistències inconscients són fortes. Pseudoarguments basats en criteris de comoditat dels professors i negativitats destil.lades sense descans no poden impedir el canvi ja present.

Malgrat ser el professorat un col.lectiu majoritàriament refractari als canvis i instal.lat massa sovint en la queixa permanent, potser ara que les raons objectives no ens permeten mirar cap una banda on no hi sigui present la crisi econòmicofinancera, haurem d'assumir la part de fracàs que ens toca i començar a adaptar-nos d'una vegada al temps que corre sense parar i sense demanar si estem preparats per córrer.

Potser ara sortirà a la llum, voluntariosament, sense hores de dedicació ni extres de reconeixement divers, el millor de tots nosaltres: la nostra professionalitat. D'entrada, s'obren portes, somriures, diàlegs: elements indispensables per poder fer més que somniar, que pensar en el canvi.

Aquí us deixo unes cites que ens poden servir de meditació quan ens assetgi algú amb enyorança del BUP i/o del COU, com m'ha passat a mi aquesta setmana.

Citas y frases. Educación, creatividad, talento.

View more presentations from Juanfra Álvarez Herrero

Per acabar aquesta entrada prèvia a l'inici de curs i continuant encara fent la travessa del desert, suggereixo aplicar les recomanacions d'aquest company de professió suggerides per un altre company de filosofia relatives a fomentar la motivació dels nostres alumnes. De la teva reacció depèn la teva professionalitat, mira que et dic...

I si no teniu prou, busqueu al proper claustre al/ a la líder d'entre nosaltres. Els signes externs sembla ser que són la clau del seu èxit...

De prohibicions desaforades i signes esperançadors de canvi

2011-08-26T00:31:00.000-07:00

Prenc part del títol de l'entrada d'un bloc que acabo de descobrir i que, com tot descobriment, ha tingut una part de casualitat i una altra de feina metòdica, continuada i persistent.

L'autora és Marc Camacho, professora de tecnologia educativa a la Universitat Rovira i Virgili. A la seva entrada qualifica la prohibició dels mòbils als centres educatius de "desaforada" i exposa el valor i les possibilitats del mòbil com a eina educativa.

M'ha fet pensar en la igualment desaforada prohibició de la connexió a facebook a l'INS Les Termes. Ahir em va trobar a mi la creadora d'una pàgina de facebook sobre xarxes socials a l'escola a partir d'una altra pàgina per docents.

I no és que vulgui de totes totes fer servir el mòbil i facebook a totes les classes. El meu afany és experimentador i de millora, però sobretot és contrari a les prohibicions de tot el que és objecte d'educació i possibilitat per a l'aprenentatge.

Es tracta d'educar o de trobar-se els alumnes ensinistrats per a continuar transmetent a les seves buides ments els continguts que dictaminem han de saber de memòria?

Per cert, fins ara la prohibició no ha arribat a twitter ni a cap altre... Aquí recullo les possibles eines per a un entorn personal d'aprenentatge (PLE) que he trobat a un altre bloc a títol merament informatiu.

Travessa del desert, 3

2011-08-19T12:19:00.000-07:00

Darrerament guanya força en mi la idea de que el desert s'ha d'acabar. Algun dia, d'alguna manera. Segueixo la travessa i a la caravana em trobo amb gent silenciosa que em fan un senyal lleu vers el que han escrit. No són els diàlegs de Plató ni els apunts de classe d'Aristòtil. Escriuen sobre les classes que han fet, que fan. Llegeixo amb interès, intentant trobar quelcom que he perdut, quelcom perdut que m'ha portat al desert. Amb l'afany d'aconseguir pertànyer a una comunitat ideal de diàleg professional, llegeixo i prenc notes. Reflexiono al ritme dels tombs imprevisibles però constants de la travessa. I no trobo el que he perdut, que no sé què és. Intento entendre el camí i em protegeixo del sol. Em mantinc atenta, concentrada. Recordo les meditacions i respiro, respiro concentrada i en calma. En la meditació no arriba més que una pau que ja hi era, res més que una clara confusió.

Les idees són suggerents i em suposen propostes i més propostes per fer allò així i canviar això d'aquesta manera per veure si llavors surt el que, sempre i quan pugui comptar amb, sigui com sigui és el que toca, potser algun dia estarà bé, anirà bé, funcionarà o potser mai, es tracta de que perquè i tal i tal i tal.

Atenta dies i dies a la ruta, a la caravana, a la travessa, defugint el que deixo enrere, d'on vaig partir, com em vaig embolicar en tot això, sent presentista (terme trobat a un article de Muñoz Molina) inmersa en el procés (és el que importa, comentari trobat a un sopar amb un alemany amant dels viatges en moto), no mirant més que de banda a banda com si fos un exercici de gimnàstica. Però, ay, que arriba el cansament de tants dies de travessa silenciosa, de tants àpats nutritius però no saborosos, de tanta hidratació racional i racionalista. I em relaxo.

Sense entusiasme ni eufòria es destila lentament la nostàlgia de quelcom que va existir i torno a un lloc que era nostre, que va ser un experiment i vaig experimentar amb intensitat. En aquest bloc del passat recent vaig voler deixar una empremta, un missatge personal, que era un rastre, una pista que vaig perdre quan ja feia temps que anava buscant, com ara. Havia trobat i no ho sabia.

No estic per deixar la caravana, bé que em va aprendre tot el que aprenc. No sortiria potser mai sola del desert. Però un cop més ha estat mirar enrere el que em dóna una pista per seguir endavant. El record és la font de tota recerca per alguns de nosaltres.

Que guiïn altres la caravana i que escriguin ells, que els llegiré amb ganes i satisfacció. Prefereixo seguir les pistes a què em convoqui aquell esperit amant del joc, de la broma, de la intuició i la imaginació. El meu daimon particular m'avisa a cau d'orella que cap disseny pot superar la forma espontània en què es construeixen els mons compartits des de la imaginació i en la confiança.

Ara només es tracta de trobar un fil conductor suggerent, descobridor del ja existent perquè tot pugui, sent com sempre, ser totalment nou. I emocionar (se) per emocionar (nos). Deixar-se portar pel fluir del riu. Cap novetat. Com l'oblit, el record, l'experiència, el saber i la inquietud per viure.

El riu Fluvià al seu pas per Sant Miquel de Fluvià

Pistes i rastres al desert, 1

2011-08-14T11:19:00.000-07:00

A Torino no vam trobar ni rastre de Pavese. Malgrat això, sabíem de la seva empremta a la ciutat i a les platges de la propera Liguria. Saber és, a vegades, imaginar gràcies a la literatura.

Sí, treballar cansa, per això cal descansar i sobretot cal la bona companyia. Per no caminar sols per carrers i places buides quan tornem del desert.

Gràcies als comentaristes d'aquest bloc. Anem fent, per tal d'omplir de vida les ciutats que es troben més enllà del desert i a les quals tornarem, d'una manera o d'una altra. L'impuls comú no pot ser un altre.

Oasi: guarnint l'ànima

2011-07-29T09:36:00.000-07:00

Y UNO APRENDE

Después de un tiempo

Uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano

y encadenar un alma.

Y uno aprende

que el amor no significa recostarse

y una compañía no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender...

que los besos no son contratos

y los regalos no son promesas.

Y uno empieza a aceptar sus derrotas

con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir

todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno de mañana

es demasiado inseguro para planes...

y los frutos tienen una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo

una aprende que, si es demasiado,

hasta el calorcito quema.

Así que uno planta su propio jardín

y decora su propia alma,

en lugar de esperar que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar,

Que uno realmente es fuerte,

Que uno realmente vale,

Y uno aprende y aprende...

Y con cada adiós uno aprende.

Autor/a desconegut/a

Travessa del desert, 2

2011-07-25T03:28:00.000-07:00

Ni profetes ni il·luminats guies en mig de la pretesa apocalipsi dels temps sempre canviants, sinó mestres per ajudar-nos a entendre el món. Caldrà, però, que aquests preguin alguna nota del que hi ha i envolta els seus alumnes, els aprenents d'avui per al dia de demà. Sembla que caldrà remoure els seients confortables del costum i de la rutina, groguencs com els fulls d'apunts que alguns encara guarden.

Ensenyar i aprendre són oportunitats per a compartir experiències. La caravana continua la travessa.

Travessa del desert, 1

2011-07-17T04:43:00.000-07:00

Foto de X. Perarnau

Internet ha precipitat el desterrament del tradicional sistema educatiu, basat fins ara en el bombardeig de dades, per donar cabuda a un altre molt diferent a partir de pautes educatives noves adaptades al món canviant, ha dit l'expert en educació Richard Gerver .

Gerver ha insistit en què "no es pot continuar ensenyant els infants am les escoles amb les tècniques del passat" perquè s'han quedat obsoletes.

La por i la negació a una realitat que no es pot aturar són els pitjors enemics... També ha donat un cop d'atenció als docents, a qui ha animat a transformar els seus hàbits d'ensenyament per a incorporar noves estratègies i pautes que estimulin els alumnes a aprendre de manera diferent, tenint en compte la nova realitat.

Una de les claus seria promoure en l'alumne la passió i l'interès per la reflexió i per treballar amb atenció per a entendre perquè passen les coses. Planteja que totes les fases del camí de l'aprenentatger són igualment importants en l'aportació de coneixement i que l'objectiu "seria no tant obsessionar-se amb arribar a la meta per convertir-se en metge o arquitecte del futur, sinó anar aprenent segons s'avança, amb cada pas que es dóna".

Alguns dels reptes de l'educació serien aprendre a treballar en equip, assumir riscos o fomentar la creativitat i l'esperit per a emprendre nous reptes.

La nueva educacion: Richard Gerver por raulespert

El desert està format per milers de grans de sorra. Vull pensar que un dia van ser duríssimes pedres que s'han desfet amb el pas del temps i els canvis inevitables de l'entorn. Es fa llarg de caminar, però no per la duresa del terreny.

El desert és una imatge de la soledat que molts homes i dones van travessar en algun moment de les seves vides d'un límit no desèrtic a un altre límit no desèrtic. D'un món a un altre. Pocs han fet la travessa en absoluta soledat i, sobretot, en absoluta ignorància del que era el desert.

Per això el desert em porta la imatge de les caravanes organitzades que imagino silencioses i sinouses per les carenes enigmàtiques de les dunes relliscant al ritme del vent.

Des del somni premonitori crec recordar el guia de la caravana i el mestratge de la seva mirada. Recordo.

Dedicat al meu mestre de vida, que em va inculcar la passió per viure i per ensenyar: el meu avi. 

Facebook i l'aula expandida

2011-07-12T05:37:00.000-07:00

Hi havia una vegada uns adolescents que havien de fer classe d'ètica de 4t d'ESO i que no estaven gaire motivats. La professora havia preparat unes activitats de recerca sobre les ONGs amb oficina al municipi on vivien els alumnes. Es trobaven a una de les tres aules d'informàtica fent l'activitat en grup de dos. Espontàniament, els alumnes es comunicaven els resultats de la recerca més enllà del grup de treball assegut davant d'una pantalla. A l'observació de la professora sobre que no es comuniquessin de punta a punta de la classe, van demanar permís per compartir els resultats de la recerca, cosa que a la professora no li va semblar gens malament. Per què no ajudar-se els uns als altres? Tot un aprenentatge per a la vida, que és del que es tracta, va pensar... En un tres i no res i sense més, es van connectar a facebook i van començar a compartir els resultats enviant-se correus des de les seves pàgines personals. Sorpresa, la professora va exclamar: Què feu? Esteu connectats a facebook? Només per passar-nos la info, profe -van respondre. Efectivament, era només per passar-se la informació necessària per a les activitats, tot i que la visió de les fotos personals els feia gràcia i bé que ho demostraven. Però tampoc no es tractava d'acabar com el monjo de El nom de la rosa i prohibir els riures.

La professora es va adonar de que necessitaven un espai d'intercanvi digital i que ella no havia creat cap -el que fos hauria estat inevitablement tancat i amb requisits d'entrada. Però no feia falta perquè ja tenien un i l'estaven fent servir com a tal, deixant de banda els intercanvis de caire més personal. Se li va acudir llavors obrir una pàgina per al grup de classe i els ho va comentar. Un grup de dos nois gens motivats per l'estudi es va proposar per obrir-la. Cap problema, va dir la professora. I així va aparèixer la primera pàgina de facebook que aquella professora va fer servir per a les seves classes. Va ser una eina més per a aprendre en aquell primer moment. La professora ignorava les moltes possibilitats existents i allò només va ser un començament.

Després d'aquesta experiència, la professora va rumiar i rumiar sobre la utilització de facebook a l'aula mentre alguns alumnes de la seva tutoria es connectaven al xat de facebook per fer preguntes relacionades amb les classes. Aviat ella va desinhibir-se i va fer el mateix quan volia comentar alguna qüestió amb algú. No hi havia gaire temps de rumiar, canviava el grup d'ètica al canviar el trimestre i tenia ganes de llançar-se a practicar l'ús de facebook en una aula que resultaria, com estava veient, inevitablement expandida més enllà dels horaris i espais físics. D'aula, escola i educació expandida ja havia anat llegint, però no es veia amb cor d'intentar participar en semblant revolució sense haver comptat abans amb els alumnes en un moment de crisi, d'oportunitat per l'entrada dels ordinadors personals en les aules fins a 3r d'ESO.

I va aparèixer una nova pàgina de facebook d'un altre grup. Es penjaven notícies, enllaços, documents, opinions i valoracions...Anava la mar de bé disposar de la pàgina com a lloc de trobada dels alumnes i la professora, com a eina a les classes dins i fora de l'aula, com a recurs per a la participació oberta dels alumnes... Però va arribar la prohibició, aquesta sí, i ens van tancar facebook.

Les raons d'això, tant com el valor de l'ús de facebook a l'aula per a educar els ciutadans i les ciutadanes del futur que ja és aquí, ho van explicar força bé els que no rebutjen el que estranyen o no saben gestionar, sinó que entenien que per ensenyar calia aprofitar totes les oportunitats al nostre abast. I és que no era ni és un altre aquest assumpte nostre de l'educació responsable de les noves tecnologies per a una ciutadania digital.

Malgrat la censura imposada per majoria del claustre de professors, la pàgina va continuar funcionant i va rebre aquestes valoracions per part dels alumnes que van respondre a la pregunta Què t'ha semblat l'ús de facebook a les classes d'ètica?

24 de 27 alumnes van valorar positivament l'ús de la pàgina de facebook per a les classes d'ètica de 4t d'ESO. Dos persones van afirmar que servia per a fer la pilota, cosa que la professora només podia entendre en el marc del costum de clicar "me gusta" a les diferents intervencions. Naturalment, no plovia mai a gust de tothom, de la mateixa manera que calia pensar què es volia expressar quan es clicava "me gusta", doncs a vegades cliquaven ells mateixos les seves pròpies intervencions acabades de fer. Dels aspectes positius destacaven els alumnes participants que permetia una fàcil comunicació entre alumnes i professora i que també estar tots connectats sempre (mira per on no els molestava gens això- va pensar la professora recordant a alguns professors que coneixia...), així com mirar els temes que es treballarian a classe abans. Servia per expressar opinions i debatre i també per a informar-se. Consideraven que era i és útil i que es podria fer en altres matèries, perquè era i és diferent i original.

Aquestes valoracions es comentaven soles. Els del grup del 3r trimestre van ser semblants, havent avançat l'ús en lliurament d'activitats, en ampliacions de materials proposats per ells, fins i tot en la seva avaluació per part de la professora i que era pública.

Per acabar-ho d'adobar: quan a final de curs es van reunir per organitzar un acte de cloenda i reivindicació de la campanya contra el treball infantil que havien treballat a classe, una de les noies participants va proposar que fessin una pàgina de facebook per a intercanviar idees i com a lloc de contacte entre ells. Ja anaven sols, com ha de ser. L'acte es va fer a la festa de final curs i va comptar amb un partit entre alumnes i professors, perquè molts infants es guanyen la vida cosint pilotes de futbol.

Sense entrar en les prestacions de les plataformes digitals o entorns tancats que la professora del conte també feia i fa servir amb resultats positius, semblava que el conte no podria acabar amb un "Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat" sinó més aviat amb un "Continuarà".

Continuarà l'apertura necessària i inevitable per a compartir espais en què la comunicació fluiexi entre alumnes cada cops més autònoms i capaços de fer-se càrrec del seu aprenentatge mentre una professora o un professor qualsevol observa, participa, comparteix, pensa i, sobretot, proposa com podem aprendre més i millor.

Primera impressió

2011-07-11T02:09:00.000-07:00

Afirma la dita que la primera impressió és el que importa. Al setembre em trobaré un cop més amb nois i noies de 16 anys que probablement no hauran tingut més contacte amb la filosofia com a assignatura que el que vagament vam aconseguir difuminar en el trimestre d'ètica de 4t d'ESO.

Cal pensar bé com fer aquesta presentació, com preparar aquest primer contacte que no serà tal, doncs a la filosofia ja se la deuen haver trobat per aquí i per allà, tot i que segurament no ho saben.

No ho saben encara. Caldrà que recordin i redescobreixin. LLavors sabran que sabien, que saben. I a partir del que saben, anirem fent. Aquest camí comença, però no acaba. Dono fe d'agnòstica practicant.

D'una llista de correo transoceànica, m'arriba aquest vídeo de presentació de l'assignatura de filosofia. Com a inspiració no està gens malament...

Per què parlem?

2011-07-05T08:39:00.000-07:00

A aquest fragment del film "Vivre sa vie" de Jean Luc Godard, la protagonista manté una conversa amb un filòsof.

Bé pot servir aquesta com a introducció a qualsevol curs de filosofia que vulgui incidir en que tant el parlar com el pensar remeten a la condició humana que José Mª Valverde va qualificar de ser de paraula.

De pronto arranca la memoria,
sin fondos de origen perdido;
muy niño viéndome una tarde
en el espejo de un armario
con doble luz enajenada
por el iris de sus biseles,
decidí que aquello lo había
de recordar, y lo aferré,
y desde ahí empieza mi mundo,
con un piso destartalado,
las vagas personas mayores
y los miedos en el pasillo.
Años y años pasaron luego
y al mirar atrás, allá estaba
la escena en que, hombrecito audaz,
desembarqué en mí, conquistándome.
Hasta que un día, bruscamente,
vi que esa estampa inaugural
no se fundó porque una tarde
se hizo mágica en un espejo,
sino por un toque, más leve,
pero que era todo mi ser:
el haberme puesto a mí mismo
en el espejo del lenguaje
doblando sobre sí el hablar,
diciéndome que lo diriía,
para siempre vuelto palabra,
mía y ya extraña, aquel momento.
Pero cuando lo comprendí
era ya mayor, hombre de libros,
y acaso fue porque en alguno
leí la gran perogrullada:
que no hay más mente que el lenguaje,
y pensamos solo al hablar,
y no queda más mundo vivo
tras las tierras de la palabra.
Hasta entonces, niño y muchacho,
creí que hablar era un juguete,
algo añadido, una herramienta,
un ropaje sobre las cosas,
un caballo con que correr
por el mundo, terrible y rico,
o un estorbo en que se aludía
a lo lejos, a ideas vagas:
ahora, de pronto, lo era todo,
igual que el ser de carne y hueso,
nuestra ración de realidad,
el mismo ser hombre, poco o mucho.

Una condició que ens fa parlar i parlar sense cap altre possibilitat d'enmudir per sempre que no sigui la de la pròpia mort.

I és que potser ens fem preguntes perquè parlem i de manera igualment inevitable. La filosofia podria ser un afany (més) de viure reivindicat en les paraules que som i que ens fan ser.

Per això els mestres ho continuen sent per sempre, perquè ens deixen les seves paraules dites en formes diverses, ja siguin aquestes poètiques, narratives, descriptives, interrogatives..., que sovint comporten inevitables temptatives de resposta. Com han de ser les nostres i les dels nostres alumnes: temptatives reeixides constantment. Un bon mestre ensenya sempre i no deixa de fer-ho mai.

Dedicat a J.B.

Diari de final de curs. Apunts sobre democràcia i educació

2011-06-29T07:55:00.000-07:00

Del Dicccionario de la Real Academia de la Lengua Española: heterogéneo, a. (Del lat. heterogenĕus, y este del gr. ἑτερογενής).1. adj. Compuesto de partes de diversa naturaleza. homogéneo, a.(Del b. lat. homogenĕus, y este del gr. ὁμογενής).1. adj. Perteneciente o relativo a un mismo género, poseedor de iguales caracteres.2. adj. Dicho de una sustancia o de una mezcla de varias: De composición y estructura uniformes.3. adj. Dicho de un conjunto: Formado por elementos iguales.

Context: enèsima discussió sobre heterogenis o homogenis (grups-classe). L'agrupació dissenya les possibilitats. La metodologia no pinta res. Parlar de democràcia a l'educació és ser valent, sembla ser.

Del bloc de l'EUDEC, aquí seleccionat, una llarga cita amb subratllat meu d'una entrada sobre la necessitat de democratitzar l'educació :

La expansión de las tecnologías de la información y la comunicación e internet, están definitivamente propiciando esa “retribalización” que anunciara Marshall Mcluhan, visionario en este punto donde los haya. La posibilidad que proporcionan estas tecnologías para la comunicación directa entre las personas, la participación y la coooperación, está marcando y va a marcar la recuperación de nuevas sensibilidades y nuevas identidades colectivas e individuales, que comenzaron a perderse hace ya mucho tiempo, con la invención del alfabeto y de la palabra escrita, y que culminaron con la escolarización masiva a escala planetaria y la llegada de los grandes medios de comunicación de masas. (...)

Pregunta: facebook continua bloquejat i de xarxes socials a l'educació, ni pum. Serà que de comunicació directa, no gaire...?

La explicación es que cuando lo social, lo colectivo, lo comunitario, deja de ser preeminente, y el individuo para a ser el centro de todo, comienzan a surgir estrategias de competición por conseguir “un mejor trozo del pastel en el reparto de la riqueza social”. El estado, la nación, el sistema escolar, la universidad, o la organización del trabajo, no son sino herramientas de selección social que organizan esta competición. El Darwinismo, tanto en su concepción biológica como social, vendría a dar un pátina de justificación científica a este modelo de evolución, en el que los mejor adaptados serían los triunfadores.(...)

Pregunta: els millors adaptats al sistema educatiu serien (són?) els triomfadors?

John Taylor Gatto hace un brillante e incisivo análisis de cómo la escolarización masiva y obligatoria ha sido una pieza fundamental en la construcción de una cultura basada, entre otras cosas, en el consumo acrítico y en la predecibilidad de la conducta de las masas, asi como en convertirlas, paradójicamente, en poco productivas. Uno de los principales problemas del capitalismo, como forma de organización de la actividad económica, ha sido históricamente el control de la producción. En la tesis de Gatto, la manera de evitar una mejora de los procesos productivos y evitar la sobreproducción, fue acabar con la imaginación de la gente (“La imaginación es más importante que la inteligencia” nos diría Einstenin), que era la manera de convertirlos en individuos aburridos, carentes de inciativa, sumisos y predecibles en sus hábitos, lo cual era una garantía para la estabilidad de un sistema económico montado en base a la producción y el consumo controlados y constantes. John Taylor Gatto, nos ilustra al respecto con numerosos ejemplos de cómo este diseño se va fraguando entre los siglos XVII al XIX, donde se inicia en Prusia la primera escolarización masiva obligatoria, ” “Mira el filósofo liberal Spinoza. Dijo que la manera de deshacerse de la imaginación era incrustar en la gente reglas sin sentido, competiciones, llenar sus mentes de información inexacta, finalmente ellos cometerán tantos errores o se sentirán tan frustrados, que cederán el proceso de toma de decisiones a otra persona. ” Y esto, por supuesto, se lleva a cabo a través de la escolarización.”

Pregunta: imaginació i metodologies tindran alguna cosa a veure...?

Desde la misma arquitectura cuasi-carcelaria de la escuelas, pasando por aspectos simbólicos como la distribución del tiempo, el orden interior, el curriculum impuesto igual para todos, o la misma separación por edades que discretamente favorece la competición, (no hay competencia entre los diferentes), los exámenes estandarizados, etc., todo tiene un sentido, y nada es casual, según Gatto. Sin embargo esta realidad aparece todavía hoy oculta para la mayor parte de la sociedad, que sigue creyendo en la religión de la educación institucionalizada y en sus títulos, como la verdadera fé y los pasaportes que le llevará al paraiso de una vida confortable y segura.

Pregunta: alguna relació amb l'atenció a la diversitat? Huummm...

Pero la llegada de la crisis puede haber empezado a trastocar esta percepción, justo en este momento en que la tecnología, internet y las redes sociables están abriendo paso a una nueva era de comunicación, sociabilidad, sentido de comunidad, aprendizaje autónomo y empoderamiento de la gente frente a lo institucional, incluyendo todo lo relacionado con la educación y los aprendizajes. Quizás ahora por primera vez en los últimos dos siglos, comienza a vislumbrarse una posibilidad real de transformación de la educación, y desde nuestra perspectiva, no hay otra vía mejor ni posible que democratizándola, liberándola de las ataduras que le han sido impuestas durante estos últimos dos siglos y que la han convertido en mero condicionamiento.

Pregunta: hi ha alguna pregunta?

Y eso empieza, como tantas veces hemos insistido aquí, por dar el protagonismo a los niños y jóvenes en sus procesos de aprendizaje. Y pasa también sobre todo por crear espacios educativos autogestionados, donde las normas, las decisiones, las sanciones incluso, cuando son necesarias, son dictadas y consensuadas por toda la comunidad educativa, creando de esa manera un sentido de comunidad desde la participación consciente, el diálogo, el consenso, la práctica de la responsabilidad sobre los propios actos, y nunca desde la imposición autoritaria, o desde razones o objetivos ajenos a los protagonistas. Es sólo dentro del marco comunitario donde las personas podemos dar lo mejor de nosotras mismas y donde damos sentido a nuestras vidas. Pero esto, como todo lo propiamente humano, tenemos que aprenderlo, experimentarlo y practicarlo.

Pregunta: podem cedir gran part del poder sense perdre l'autoritat per construir espais d'aprenentatge possibilitadors i no determinadors?

Este es el sentido y la práctica que el movimiento por la democratización de la educación viene señalando desde hace mucho tiempo. Como seres humanos tenemos dos necesidades vitales primordiales que deben ser reconocidas y que debieran estar en el corazón de cualquier proyecto educativo: una es la de la libertad, la no coerción, el poder crecer como personas únicas, la necesidad del respeto a nuestra diferencia, a crecer según nuestros talentos y nuestras aptitudes, desde nuestra motivación intrínseca. La segunda es la de reconocer que esta libertad sólo tiene sentido dentro del marco de lo social, de que vivimos en un marco cultural fuera del cual nuestra existencia apenas tiene sentido. Pero eso requiere un aprendizaje, desde pequeños, en los valores de lo comunitario, del dialogo, del consenso, del apoyo mutuo, del respeto al otro, puesto que todo en lo humano es al final una construcción colectiva.

Conclusions: tantes d'incordiants i molestes....!

Educació i fertilització

2011-06-28T08:17:00.000-07:00

Ahir va començar aquest cicle de conferències al CCCB amb la de Víctor Gómez Pin titulada "La redempció de la intimitat en el treball de l'art i la ciència". El títol recull el fonament de les tesis que va presentar sobre la intimitat i el subjecte comentant a Descartes, a Kant, a Plató, a Aristòtil, i a Proust.

Defensa Gómez Pin "la universalització de les possibilitats de fertilitzar la naturalesa humana" i assenyala com això és tot el contrari del que passa quan el jo és identificat amb el reducte de la intimitat. La seva alienació es provoca per les passives pràctiques assumides que el porten ben lluny de la fertilitat, fent-lo viure sense construir, sense crear idees: sense humanitat, en suma. Obeir és la conseqüència d'aquesta realització de la intimitat que suposa la desrealització de l'home com a tal, segons el que com a espècie desitja ser. Front la intimitat, la naturalesa humana. Front la identitat íntima, el subjecte holístic.

La proposta té un evident caire polític i una repercusió clara sobre l'educació. A partir d'una pregunta, Gómez Pin va assenyalar aquesta "fertilització" com a objectiu de l'educació, recordant a Sòcrates i a Plató. L'educació hauria de "fertilitzar l'organ" que és comú, definint així la tasca de l'educador en una perspectiva que Gómez Pin va qualificar d'"holística", però que podem també anomenar de "política", doncs parteix del que ens uneix per naturalesa.

Paral.lelament al record de la conferència d'ahir, llegeixo interessants entrades de blocs d'altres companys de professió, molt més avançats que una mateixa en la reflexió sobre l'ensenyament de la filosofia, que és el que tenim en comú. Especialment interessant trobo una de A. S. sobre preguntar a la classe de filosofia.

Sembla necessari seguir la pista de les preguntes per a produir aquesta fertilització i totes les altres pistes que permetin sortir de la caverna de la intimitat i de les altres cavernes en què ens trobem i es troben els nostres alumnes, companys de viatge en aquest transcurs que ens porta a descobrir que estem en una caverna i que, d'haver-hi sortida, no la trobarem sols.

Llavors recordo quan Oscar Brenifier recordava a Plató per a destacar la seva afirmació de que la filosofia intenta provocar un diàleg intern. Podria iniciar-se a partir de preguntes que permetrien la re-creació d'un discurs interior, que no íntim, com a discurs propi. La finalitat del filòsof s'identificaria amb la finalitat de l'educació com a fertilització, a dir de Gómez Pin. Es tractaria, com assenyala Brenifier, d'ajudar a organitzar el discurs intern de l'altre, sense sobreposar-se a aquest.

Certament, hi ha pràctiques pedagògiques que estimulen aquest discurs intern i contribueixen a desenvolupar "l'organ", però quines són les seves possibilitats en un entorn d'intimitats identitàries configurades segons les directrius socials? Pot ser l'ensenyament de la filosofia altra cosa que una proposta de rebel.lió sovint incordiant i molesta? No seran algunes "didàctiques" formes d'ensinistrament més o menys artificioses?

Tanco aquesta entrada amb una cita, crec que literal, de Gómez Pin a la conferència d'ahir: "La filosofia és com la sexualitat: està bé que la practiquin els altres, però ha de començar per un mateix". Part de l'aprenentatge serà, per tant, autoaprenentatge? I de l'avaluació, doncs, què en fem?

Educació política

2011-06-21T12:46:00.000-07:00

Fa un temps que segueixo a facebook una pàgina que es titula "Pensant el món" (Pensando el mundo). No sé res de qui alimenta la pàgina, tret de que és algú que es dedica a compartir música, poesia o imatges que dibuixen el mapa de qui s'inquieta per tot allò que l'envolta i intenta pensar el que hi ha. Sembla guiat tant per un afany de comprensió com de recerca sobre què fer. Sembla portat contínuament des de la vida al pensament i del pensament a la vida. Una mica com el que intento fer a les meves classes, però defugint tota presumpció que no sigui més que un apunt, una direcció cap a la qual mirar. L'acció queda en suspens, cosa que no suposa renunciar a la seva incitació.

Aquestes darreres setmanes hem de mirar cap a les places i atendre el que està succeint, doncs allà tenim un clar exemple d'un pensar el món que està portant a un intent de canviar-lo. Des de la filosofia cal alegrar-se d'aquest esforç, com podem trobar en aquest manifest de professors i alumnes de filosofia que ja he signat i que us animo a signar. Des de la filosofia cal entendre el que està passant i potser definir-se com ja ho ha exposat un company de professió : com un més del 15M.

El passat 19 de juny, alumna i professora vam gaudir d'una protesta ciutadana animada i pacífica i ens vam trobar parafrasejat al "nostre amic Descartes" en mig d'una autèntica festa de la ciutadania.

Fotografia de Laura Peláez

No desaprofitarem l'oportunitat de portar aquest aprenentatge de reflexió i acció ciutadana a les aules.

A classe de sociologia vam comentar la xerrada de M. Castells als acampats de la Plaça Catalunya, per exemple.Igualment per exemple i per agafar empenta i en el marc de les decisions que es prenen a final de curs per al curs vinent, a 4t d'ESO farem política per a joves inquiets, un nou i excel.lent llibre d'Enric Senabre.

I és que a poc que mirin, els joves pensen i pensen bé que cal canviar moltes coses del món. Per això aquest final de curs farem un petit acte de protesta contra el treball infantil i per la defensa del dret a l'educació per a tots els infants í joves del món. Comptarem amb la presència del Síndic de Greuges municipal també a la nostra festa de final de curs. Una festa que no serà una mera festa. La consciència social i ciutadana s'ha colat en els intersticis de les celebracions escolars per demanda dels mateixos alumnes que han començat a experimentar amb el seu poder de proposta, de decisió i d'acció.

Les acampades s'inicien al pensament o a la boca de l'estòmac, tant és. El cas és que s'estenen i s'encomanen a tot el cos... social, sempre que res que no sigui pacífic no faci la seva aparició.

Autoritat, TIC i ordinadors.

2011-06-16T10:54:00.000-07:00

Un altre final de curs amb claustres on cal prendre decisions entre totes i tots. Una altra ocasió d'intercanviar idees i valoracions sobre qüestions generals, que ens afecten a tots. Aquest cop toca decidir sobre si seguim amb els ordinadors portàtils a l'aula o si ens fem enrere i els fem fora, els tornem a les aules d'informàtica i a casa de cadascú. Des d'un punt de vista pedagògic és poc rellevant si els ordinadors continuaran sent personals o propietat de l'institut, sobretot si els alumnes tenen ordinador i connexió a Internet a casa seva. Hi ha hagut un canvi de govern i tenim una nova consellera que fa els seus plans i ens els comenta. Sembla que deixa opció a fer-se enrere amb l'ús dels ordinadors personals a l'aula.

Sobre què consideren els alumnes de l'ús de les TIC a les classes, estaria bé mirar-se aquesta enquesta.

Potser així s'entendrà millor el parcial rebuig dels alumnes a l'ús de les TIC que alguns professors van exposar sense tenir en compte els problemes tècnics que hi van haver a principi de curs i la necessitat de que els professors aprenem a integrar, ja no els ordinadors portàtils, sinó les TIC en la nostra metodologia de treball a l'aula. Tot això pot anar millorant amb temps i dedicació. Precisament el mateix que li demanem als alumnes: esforç per aprendre. Tot aprenentatge vertader implica un canvi i, per tant, un trencament amb la situació prèvia a l'aprenentatge. No voler canviar és no voler aprendre. Poc recomanable per a qui es dedica a ensenyar.

Amenitat i un cert entreteniment no poden evitar aquest trencament que fa mal, que fa crèixer i ens fa desenvolupar-nos. Ni tampoc la centralitat que ha de recuperar, si és que l'ha perdut, l'autoritat del professor, perfectament compatible amb un ensenyament basat en l'alumne.

Prenc una cita citada per Ll.V. al seu bloc sobre el llibre de G. Luri, L'escola contra el món:

En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge. Tant es així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d’autoritat, no de poder o de força. L’autoritat docent és la capacitat del mestre per fer present el coneixement rellevant i facilitar-ne l’assimilació per part de l’alumne.

No podrà ser, al cap i a la fi, un problema d'autoritat més la dificultat per a fer classes amb els portàtils?

Si diferenciem poder i autoritat com ho fa Don Finkel al seu llibre Ensenyar amb la boca tancada, potser podem entendre que els portàtils a l'aula no són més que una de les ocasions en què el professor cedeix part del poder sense perdre ni un tant així d'autoritat. Poder o capacitat de fer que passin les coses, front l'autoritat que crea les circumstàncies en què es pot exercir el poder i que permet al "poble" exercir el poder per a autogovernar-se (pàg. 196).

I segueix: Per a ser lliures d'autogovernar-nos, per a posar en marxa una comunitat democràtica (a gran o petita escala), hem de ser capaços de prendre el poder a les mans. Però alhora hem de respectar les institucions d'autoritat que van crear el lloc on aspirem a exercir poder.

Els ordinadors a l'aula són una oportunitat de que els alumnes participin en el seu aprenentatge, fent efectiu el poder que tenen per aprendre activament. I no hauríem de desaprofitar-la. El professor com a autoritat que es fonamenta en el saber, delimita l'àmbit i els moments en què es fan servir. Construeix un espai democràtic d'aprenentatge i treballa perquè els seus alumnes experimentin amb la seva llibertat sense por a les finestres que puguin obrir ni a les pistes que puguin albirar més enllà de la plataforma o el llibre digital.

Més de 200 intel·lectuals fan una carta oberta a Mas exigint tolerància zero amb la xenofòbia

2011-06-08T07:23:00.000-07:00

No sé si algú ha parat atenció, un cop els indignats i les seves acampades han deixat de tenir ressó mediàtic, que ens trobem al bell mig d'una de les batalles més velles que podem recordar des que vam pronunciar en veu alta el vincle entre la justícia i la igualtat, des que vam afirmar que ningú no havia de patir cap mena de discriminació per causa del seu origen o ètnia...

Els partits polítics no són precisament naus a la deriva que naveguen pel mar de la incertesa. Ja estaria bé, perquè probablement les seves actuacions serien més prudents. Porten, això sí, rumb propi i potser s'han girat aquests dies i han vist aquestes illes d'acampats a l'oceà, però no s'han aturat. I així els pactes postelectorals han continuat indefectiblement el seu camí, malgrat la desafecció evident que una part de la població expressa sobre aquesta i altres maneres de fer de la classe política.

El destí deu ser semblant al de l'illa Tortuga per als pirates: un lloc segur on poder estar de gresca sense parar i on tothom comparteix conviccions que permeten apropiar-se del que no es propi perquè és, en teoria, de tothom: el poder. Naveguen impertèrrits i és que a mar revolt, guany de financers, que és el summum del benestar de la nostra societat.

Però, eh, uns núvols grisos, molt grisos, es veuen venir a una certa velocitat. Tot i estar lluny, sembla que no trigaran gaire a arribar a les mateixes posicions.

Avisem del perill del racisme i la xenofòbia. Potser tan vells com el món humà organitzat, polític, però no per això és menys necessari continuant combatent-los. S'està compromentent la dignitat de les nostres institucions en l'acció dels que les ocupen temporalment, si aquests no fan res per evitar representants institucionals racistes i xenòfobs. Ho diu una que va presumir durant anys d'haver crescut a una ciutat de cultura veinal d'esquerres que ara sembla haver emmalaltit d'irracionalitat i demagògia.

Més de 200 intel·lectuals fan una carta oberta a Mas exigint tolerància zero amb la xenofòbia

Capitalisme cultural i ètica

2011-06-03T10:31:00.000-07:00

"... tractar de reconstruir la societat sobre bases que facin la pobresa impossible i les virtuts altruistes han impedit el desenvolupament d'aquest objectiu..."

Si més no: cal pensar que l'altruisme és qüestionable i no definir-lo erròniament com a reciprocitat.

Finalment: qui escriu missatges de correu electrònic, entrades a un bloc o comparteix grups de treball a través de facebook no és que no tingui feina a fer.

Ampliar espais i maneres és conquerir àmbits d'expressió i de llibertat personal i professional.

Debats entre filòsofs

2011-06-03T09:14:00.000-07:00

Vídeo amb debats entre els filòsofs que entren a les PAU d'aquest curs i del vinent que han fet a l'institut Montivili de Girona, trobat al bloc de Llorenç Vallmajó, recentment integrat a la llista dels blocs seleccionats per l'autora d'aquest bloc.

L'acció com a resposta

2011-05-25T07:25:00.000-07:00

BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.

Per què ens fem preguntes?

2011-05-22T04:51:00.000-07:00

Dissertació de Laura Peláez, 1r de Batxillerat.

Des dels principis de la humanitat, els homes i dones s’han fet preguntes, han tingut inquietuds. I gràcies a aquestes preguntes han anat a la recerca de les respostes.

Però, per què ens fem preguntes? Ens fem preguntes, primer de tot, perquè percebem i raonem i, gràcies a això, tenim la capacitat de relacionar les idees que rebem del món i de nosaltres i crear-nos, a partir d’aquesta unió d’idees, un mapa mental per saber més o menys com és el conjunt de tot amb el fi d’entendre-ho millor, i d’entendre’ns millor.

És, potser, com una lliçó d’història. Et poden explicar la quantitat de morts, els exercits que van lluitar, i l’estratègia que van utilitzar els d’un bàndol i els de l’altre, però necessitem situar-la a un lloc i en un temps i saber perquè es va provocar aquesta guerra. Necessitem saber el conjunt de tota ella, per entendre-la millor. El mateix passa amb la nostra existència. Necessitem entendre millor qui som o perquè som com som, necessitem anar més enllà i saber d’on venim, com i perquè. Perquè, al cap i a la fi, és el que ens ha fet ser qui som.

Relacionat amb això, ens fem preguntes perquè tenim temps de fer-nos-les. Si estiguéssim sempre treballant o ocupats en alguna tasca, mantindríem la ment allunyada de les reflexions filosòfiques sobre la vida i sobre un mateix, però per gràcia..( o desgràcia) sempre trobem un moment per a qüestionar-nos la nostra existència.

Sumat a la capacitat de raonar i a un temps dedicat a fer-ho, tenim una curiositat innata que fa que sentim curiositat per moltes coses desconegudes i que anem a la recerca de respostes. I el fet de conèixer-les ens fa sentir més segurs i amb més confiança, més que viure a la incertesa. Hem creat diverses fonts de respostes a aquestes preguntes, precisament per això, per a no viure en la incertesa. Aquestes són la ciència, la filosofia i la religió. La religió, per exemple existeix perquè ofereix a les persones respostes i seguretat. Les seves respostes ajuden a viure amb més tranquil•litat. I aporten més confiança a les persones que hi creuen. A l’hora de buscar respostes, els humans necessitem agafar-nos a un tronc fort i fix, per tenir la seguretat de que no ens ofegarem a l’aigua de d’incertesa.

Però aquí és quan ve una altra pregunta: Què és millor agafar-se a un tronc tenint la certesa de que és fort i fix però ignorant que és buit per dins o deixar-se endur per les onades tenint la certesa de que el tronc, tot i que fort i fix, estava buit per dins?

No sé si importa tant o no perquè ens fem preguntes, el que sí que importa és que ens les fem.

Fotografia: Marta Fontanet

I tu, què vols?

2011-05-22T04:22:00.000-07:00

Ètica aplicada (a). Dos punts.

QUIERO from Edartis on Vimeo.

Punt i seguit. Jo vull....

Quin és el sentit i quina la direcció?

2011-05-20T09:48:00.000-07:00

Avui sí, avui sí que em poso i escric alguna cosa...ALGUNA COSA. No sé quina d'entre tantes que vaig acumulant i deixant que se superposin unes a altres i vagin despareixent ofegades pel pes de les més recents.

Tinc per triar: que si les protestes indignades que provoquen desconfiança i crítica entre gent de bon criteri que respecto; que si les maleïdes retallades contra les quals sembla que el govern del poble no és més que una realitat desfeta sense haver estat realitzada mai; que si els canvis en el calendari laboral dels professors de secundària per al curs 2011-2012, uns canvis semblants als moviments d'un cranc agonitzant; que si el final de curs amb tota la seva càrrega de decepcions, d'oportunitats perdudes de fer ALGUNA COSA ben feta, però pensem com paguem la factura del gas, això sí.

Sense paraules, és a dir, acceptat sense discussió: els exàmens de setembre són la cinquena meravella del món, el gran descobriment recuperat per a la lluita contra el fracàs escolar. Res d'ensenyar millor: més exàmens, més oportunitats per aprovar per resistència. Només qui aguanta sotmetre's a les exigències dels rituals consagrats per a l'ús dels oficiants desvaloritzats, rebrà la iniciació corresponent. Avui he vist un graduat de l'ESO imprés. Té la mateixa aparença que els antics. Només l'aparença.

Mentrestant, enèsima lectura de Nietzsche, tot un plaer i un malestar alhora. Quan no ens quedi ni aquest apunt de filosofia, espero que em quedi la música i mentres els meus alumnes facin feina, pugui tararejar en veu molt baixa, o recordar un poema, potser recitar un llibre sencer en veu alta passejant...

En aquest bloc per a alumnes de filosofia, aquesta és una entrada de la professora que no sap sobre què escriure i prescindeix de subjectar-se coherentment a un tema coherent. Ja ho fa per mor de la supervivència en el dia a dia.

Però sap sobre què NO escriure: sobre pedagogia i altres herbes d'infusió, sobre valors i altres productes de consum, sobre precisament aquesta crisi, sobre l'absurda ciutadania, la impossible ética i la frustrant filosofia -matèries volàtils d'inconsistència estructural.

Noch einmal!

2011-05-15T11:16:00.000-07:00

I, a sobre, amb un rap fet per alumnes sobre què és la filosofia.

Crisis? What crisis?

2011-04-27T12:31:00.000-07:00

Per als que tindran entre 25 i 26 anys l'any 2020. Hi ha qui assegura que no serà fins llavors que podrem donar per acabada "aquesta" crisi...

Gratitud

2011-04-15T08:55:00.000-07:00

"Examinem l'ofensa d'ingratitud, per exemple, que té lloc quan per la nostra banda manifestem obertament a algú una voluntat expressa i li prestem bons serveis, i a canvi només en rebem la mala fe o la indiferència, els greuges i les desatencions. Estudiem aquests aspectes punt per punt i examinem només amb la raó en què consisteix el demèrit o blasme: mai no ens en sortirem ni arribarem a cap conclusió.

La raó s'ocupa de qüestions de fet o de relacions. Preguntem doncs, primer, on és aquesta qüestió de fet que aquí anomenem ofensa, assenyalem-la, determinem la seva durada, descriguem la seva essència o naturalesa, diguem quin és el sentit o facultat amb què la copsem. (...) Consegüentment, podem inferir que l'ofensa d'ingratitud no és cap fet individual, sinó que sorgeix d'una combinació de circumstàncies que, en presència d'un espectador, li desperten el sentiment de blasme, a causa de l'estructura i el mecanisme particular de la seva ment."

Hume: Del sentiment moral, Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral.

Consegüentment, podem igualment inferir que la gratitud no és cap fet individual, sinó que sorgeix d'una combinació de circumstàncies que, en presència d'un espectador, li desperten el sentiment d'aprovació, a causa de l'estructura i el mecanisme particular de la seva ment. Juguem parafrasejant a Hume.

Sembla ser que el mecanisme de la meva ment em porta a sentir gratitud vers els que també semblen manifestar-la, o els que expressen quelcom semblant a la simpatia. Potser els observadors externs o espectadors també ho hagin captat. Si no, tant fa. Puc fer d'espectadora i sentir gratitud i simpatia pel que rebo i alimenta el meu donar.

Memòria i democràcia avui

2011-03-03T11:44:00.000-08:00

Article escrit per Ahlam Laatiki, Laura Tomàs, Sònia Tanco i Marina Torres, alumnes de 2n de batxillerat.

El passat dia 28 de gener els alumnes de primer i segon de batxillerat vam assistir al Memorial Democràtic de Barcelona, institució pública que té com a finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980, per presenciar una xerrada a càrrec d'Edmon Gimeno, supervivent dels camps de concentració durant la 2a Guerra Mundial.

En aquesta sortida primerament, vam fer una petita visita introductòria a l'exposició permanent del Memorial. En elles vam poder comprovar, a través de textos, imatges i vídeos, el passat històric tant d'Espanya com de la resta del món, que també ens va servir per conscienciar-nos de la importància d'institucions com aquesta.

A continuació vam procedir a escoltar el testimoni de l'Edmon, encara que prèviament la directora de l'Amical de Mathausen va introduir la seva història. L'Edmon va fugir del nostre país cap a França per por a les possibles represàlies amb que es trobaria a Espanya com a republicà, però allà va anar a parar a un dels nombrosos camps en territori francés. Amb l'ajuda del seu pare, van aconseguir fugir d'aquest camp de treball, però la Gestapo els va detenir, i ell va ser portat, en unes condicions infrahumanes, cap al camp de concentració alemany de Buchenwald, en el qual va estar-hi només uns mesos. A continuació va ser traslladat al camp de Dora i finalment al de Bergen-Belsen, on va ser alliberat per l'exèrcit britànic.

Com a conclusió d'aquesta visita, volem dir que ens sembla molt important que hi hagi centres, institucions o associacions que promoguin la memòria històrica per tal de no deixar caure en l'oblit totes aquelles persones que per una o altre raó van ser víctimes de fets atrossos del nostre passat més recent, en aquest cas la 2a Guerra Mundial i els camps de concentració nazis, com també cal no oblidar els responsables d'aquests fets.

Cal també destacar les iniciatives dels centres educatius per a que els seus alumnes puguin tenir el privilegi d'escoltar la història relatada pels protagonistes que la van viure en primera persona, ja que resulta una experiència molt més enriquidora, que no pas aprendre història a través dels llibres de text tradicionals. I és que tal i com va dir Jorge Agustín de Santayana "qui oblida la història està condemnat a repetir-la". La nostra generació, descendent de la 2a Guerra Mundial i altres fets igualment horribles i reprovables, som els encarregats d'evitar que el passat torni i torni a repetir-se.

I ara recordo que aquests dies... Ha estat tancat l'espai de Memorial Democràtic per problemes amb les instal.lacions. La vicepresidenta del Govern havia anunciat que calia canviar l'enfocament per incloure a totes les víctimes. Ha estat traslladat al Museu d'Història de Catalunya. Memòria democràtica a l'àmbit de l'acadèmia.

També recordo que durant 40 anys només es va fer memòria pública dels morts d'un dels bàndols. Sembla ser que mai ens posarem al corrent.

Miro endavant i veig... Diada del 8 de març, un altre dia de la dona treballadora. Van trobar la cita de Montserrat Roig a l'anterior espai de Memorial Democràtic. Van triar fer una foto. És la seva tria, és la seva mirada.

Del passat cap al futur. Gràcies als meus alumnes, sembla que transita pel present més que no ho semblaria vista la desmemòria i la desdemocràcia que sovint cavalquen juntes.

En canvi...L'avi de Laura va veure com mataven al seu pare a Toledo i li ha explicat a la seva néta. L'avi de Fran va ser afusellat amb molts altres del seu poble d'Extremadura i enterrat en una fosa, una de les moltes que hi ha al país. Mai no van saber on eren les seves restes.

On és la veu de la seva memòria?

Farem la ruta de l'exili amb els de 1r de batxillerat. Visitarem l'exposició sobre desapareguts del CCCB amb un grup d'alumnes aquest diumenge. Més endavant, en hores lectives, per arribar a tothom, amb els de 4t d'ESO.

No es pot fer tot, però sí molt.

Argumentacions en lluita

2011-02-13T09:41:00.000-08:00

Hi ha activitats que haig de confessar que m'agraden molt... L'altre dia vam analitzar a classe l'argumentació que Jesús Mosterín feia davant de la Comissió del Parlament de Catalunya sobre la necessitat d'erradicar les "corridas de toros" l'any passat. El vídeo es troba enllaçat a una entrada d'aquest bloc.

Continuarem treballant l'argumentació, però sense deixar de banda el seu marc retòric al qual fa referència Félix García Moriyón al seu llibre Argumentar y razonar i que podem trobar resumit amb claredat a l'entrada Retórica de Wikipèdia.

Sobre la importància i la necessitat de saber argumentar i sobre que s'ensenyi als centres educatius és prou expressiu el títol del treball realitzat per J. Beltrán: saber argumentar per poder conviure.
Ens aturarem en exemples de discursos, primer de ficció, elaborats amb una clara finalitat persuasiva, amb un evident afany de convéncer a l'auditori al qual van adreçats.

Són els discursos d'un gran escriptor, però en la seva versió cinematogràfica, també a càrrec d'un gran director i de dos grans actors.

La obra és Juli Cèsar de Shakespeare, portada al cinema per Joseph Mankiewic. Bruto va ser interpretat per James Mason i Marc Antoni per Marlon Brando.

Podem llegir el text d'aquests discursos i trobar més, tant en la seva versió text, com cinematogràfica aquí.

I en aquesta pàgina web sobre argumentació trobarem material de consulta, exemples i possibles exercicis pràctics.

Un últim discurs per analitzar: el que va fer Obama a Iowa quan va guanyar les primàries (caucus) del partit demòcrata, necessàries per participar en la cursa electoral.

Identificant errors

2011-02-13T08:58:00.000-08:00

A 2n de bat hem posat en pràctica aquest curs les autoavaluacions reflexives. Aquesta és la manera com es podrien anomenar les activitats en què els alumnes autoavaluen per si mateixos la correcció d'una sèrie de respostes destinades a demostrar la comprensió d'un text ampli o d'un recull de textos d'un autor, comprensió en la qual s'han d'explicar i relacionar els conceptes clau i reconstruir les argumentacions.

Un cop rebuda la feina per correu electrònic, els alumnes reben les respostes correctes, havent de corregir i puntuar d'una banda les seves; intentant explicar, d'una altra, quines són les errades que han comés. L'única nota posada per la professora és la de l'autoavaluació reflexiva. Reben dues notes més: la de presentació de la feina i la de la puntuació que ells mateixos s'atorguen. La nota total es calcula per mitjana aritmètica.

Han identificat els errors següents:

1.-Sobre la comprensió: no haver entés la pregunta o entendre la pregunta malament, així com no haver entés el text per la seva dificultat

2.-Sobre les condicions: no dedicar prou temp i no fer la feina amb prou atenció

3.-Sobre les respostes: incompletes, incorrectes per raons exposades al punt 1 o bé per confusió entre les pròpies idees i la resposta a les preguntes sobre el text

Finalment, han identificat l'expressió incorrecta com una causa més d'errades.

Aquest alumnes i jo naveguem junts ja fa dos cursos. Això a aquesta professora no li passava feia temps, doncs es quedava un curs rere l'altre fent 1r de batxillerat, sense poder mantenir algunes empentes i sense poder animar-se a provar experiments diversos i reflexions tan necessàries com estimulants sobre i amb els seus alumnes. Són aquests alumnes els que van inspirar una entrada que va tenir l'oportunitat de formar part del bloc d'un company de feina i que va sorgir a partir de la iniciativa d'aquests alumnes de fer una pàgina de facebook sobre el que passava, en part, a l'aula. La podeu trobar també enllaçada a una de les entrades d'aquest bloc.

Penso que avancem plegats en la construcció d'un aprenentatge en el qual es fomenta la seva autonomia i reflexió. Penso que aprenem si no més, sí una mica millor i sobretot de manera diferent a la que estan habituats i que és la que ens envolta majoritàriament.

Cal canviar maneres de fer sense que això suposi deixar de banda les de sempre. Però les amenaces es multipliquen i les aules corren el perill de quedar-se aillades per complet de la resta del món, just en la línia contrària del que sembla ineludible admetre i posar en marxa en educació.

Entre les amenaces, una de les més pregones és la de la incomprensió amanida amb la por al desconegut. Afegint-li la censura efectiva sense més valoració ni reflexió de cap mena, la condemna es converteix en la norma del pensament unificat.

Manifestament el món dels adolescents es vehicula per les xarxes socials, que no ho són només de relacions personals, sinó també xarxes de coneixement. Si a les aules ens blindem contra això i altres elements considerats "estranys" a la docència, perdrem encara més oportunitats de les que habitualment es perden a causa de la falta de coordinació dels equips, de la falta de formació i de pràtica reflexiva autèntica per part del professorat, de la dificultat per a propiciar una col.laboració real i efectiva amb les famílies, de l'absència d'iniciativa pedagògica dels claustres...

Bloquejar l'accés a facebook resulta una forma de censura inquestionada que des de la por, més temor que cap altra cosa provoca.

Tant de bo els meus alumnes detectant errors no caiguin mai en tenir por a la llibertat!

On fait de la philo avec des enfants!

2011-01-29T08:50:00.000-08:00

Exercicis compartits

2011-01-29T07:13:00.000-08:00

A filosofia de 1r de batxillerat hem treballat el tema de ment i cervell a partir d'una webquest que la professora ha fet com a exercici d'un curs telemàtic. Ha abandonat per impossibilitat de complir els terminis, apart de per no trobar-se gens còmoda amb l'enfocament, però la webquest ha quedat i calia testar-la.

He corregit alguns dels treballs de grup lliurats i no diria que estan malament però tampoc acaben d'estar bé. Vam dedicar algunes sessions de classe a la feina i el treball en grup no ha funcionat en la majoria dels casos. En alguns casos sembla que no s'han entès els enunciats de les preguntes, tot i les explicacions. També s'han deixat en blanc i no s'han preguntat els dubtes. Em pregunto sobre l'eina, sobre com promoure el treball cooperatiu, sobre les orientacions donades a l'aula i m'adono que no em pregunto sobre com superar la passivitat dels alumnes, una passivitat consagrada pels centenars d'hores en les quals han estat asseguts, mirant cap endavant i obligats escoltar a un professor. Per la quantitat d'hores que encara fan així. Deixar el camp obert amb aquests nois i noies no és suficient.

Vaig rumiant i segueixo corregint els treballs un tant perplexa, i va i em trobo amb que un dels alumnes, un que va voler assumir el rol de filòsof, ha respost de manera clara i senzilla al supòsit que plantejava l'activitat. Recordo els seus dubtes i les seves constants preguntes, prèvia confessió de que no ho entenia...Això sí que no era del tot cert, vaig insistir i... vam parlar de futbol! Bé, més aviat de com és ell quan juga al futbol i de que havia de poder "posar" l'autoconfiança, el valor, l'esperit de lluita, l'alegria que posava quan jugava o entrenava al futbol, que tant patir a les classes, a la majoria si no a totes, que no podia ser, que no li sortien les coses millor no perquè no estigues al seu abast...

Diria que ho ha aconseguit. Si més no, a mi m'ho sembla.

ACTIVITAT 1

El filòsof ha de explicar el cas recollit al primer capítol de "L'home que va confondre la seva dona amb un barret" d'Oliver Sacks com l'explicaria un filòsof grec, un filòsof cristià i un filòsof contemporani. Caldrà que consultis el llibre de text per poder triar entre les diferents concepcions i els diferents filòsofs. Es tracta de posar en relació les concepcions sobre l'ésser humà i les de la relació ment i cervell / ànima i cos.

Filòsof grec, Plató

Segons Plató, l’ésser humà és un ésser dividit entre dos mons, l’espiritual i el material. Per a ell, el cos està fet de matèria i és mortal, mentre que l’ànima pertany a un altre ordre, és espiritual, pura i immortal. Podem parlar d'un dualisme espiritualista.

Plató explicaria aquest cas de la següent manera: El doctor P no pateix cap problema físic, es troba en un perfecte estat, té bon aspecte i és molt intel•ligent, un senyor molt culte, simpàtic, amb imaginació i sentit del humor. Es a dir, de la part estava perfectament, no tenia cap tipus de problema per aquesta banda.

En canvi de la part espiritual aquest senyor sí que podríem dir que té problemes. El no relacionar noms amb el seu rostre o no diferenciar un barret del cap de la seva dona, mostra que la seva altra part (espiritual) podríem dir que no està bé o que directament no hi és. L’ànima tendeix a fugir del cos i en aquest cas es pot observar que aquest home no disposa de gaire.

En definitiva, com he dit abans el esser humà està dividit en dos parts, cos i ànima. Aquest home té una part que no està bé i és per això que no es pot assegurar quin és el seu problema exactament i pel que el doctor Sacks no crec que pugui trobar cura.

Filòsof cristià, Agustí d’Hipona

Per a Agustí d’Hipona aquest problema te una fàcil definició: aquest home no ha seguit el camí de Déu i no trobarà la pau. L’esser humà ha estat creat racional i lliure, es pot decidir acceptar la fe en Déu o rebutjar-la, encara que en aquesta decisió es jugui el destí de cada un de nosaltres. Aquí també podem identificar un dualisme espiritualista.

Segons Agustí d’Hipona, l’ésser humà busca Déu i només en Ell trobarà la pau i la felicitat. El doctor P no ha agafat aquest camí i es per això que es troba en aquesta situació.

Filòsof contemporani, Karl Marx

Marx és materialista, no té una concepció que incorpori la realitat divina o espiritual. Segons Karl Marx, hi ha una única realitat i és material. Identifiquem una concepció monista materialista que explicaria la malaltia del doctor P. com un problema del cervell, perquè no hi ha res més. No es fica amb crences o camins divins, ni amb que l'ésser humà està separat en una part material o espiritual.

Adrià Dobón

Les Termes s'investiga...

2011-01-19T03:56:00.000-08:00

Aquest és el nom del bloc que han fet els alumnes de psicologia i sociologia per penjar el material dels temes de les seves exposicions orals i els vídeos amb els seus experiments sobre condicionament operant.

Es mereix una entrada i destacada, doncs a partir d'aquest bloc d'alumnes es demostra:

-que tot el que es pot fer a l'aula no ha de considerar només el que sap fer la professora

-que no cal que la professora sigui especialista en fer vídeos, ni que ho siguin ells, per portar a terme experiències d'ensenyament i d'aprenentatge que incoporin vídeos o qualsevol altra eina

-que els alumnes saben més del que sembla a primera vista segons els sistemes tradicionals

-que ensenyar passa per integrar el que l'alumne sap, fins i tot quan no és conscient que ho sap

-que aprendre suposa superar reptes i que no hi ha res en contra de que siguin divertits

-que la nota ha de tenir en compte la dedicació i l'entusiasme i no només el resultat ajustat a un model prefixat

I moltes coses més que se m'escapen, presa de l'entusiasme i la satisfacció per la feina feta pels alumnes de psicologia - sociologia (no tots, però...ejem).

Us deixo aquí un molt entretingut. Aneu al bloc i mireu la resta: no tenen pèrdua!

Trobareu la resta a http://psicotermes.blogspot.com/

Molta sort, de tot cor

2010-12-29T03:58:00.000-08:00

El vaig llegir fa un temps i l'havia oblidat. Gràcies a una companya de professió, el recordo, el recupero, l'incorporo al blog i el deixo aquí com a regal per als meus alumnes... que ben aviat prendran possessió del seu regne...

Carta a una princesa

Princesa,

Pronto, muy pronto vais a tomar posesión de vuestro reino. Y qué más quisiera yo que poder contaros los secretos de las tierras y las gentes que habitan ese reino. Deciros, por ejemplo, cuán ásperos, cuán feroces pueden llegar a ser sus inviernos, y qué dulces las mañanas de verano. Avisaros también de que el sol hay veces que sale a medianoche. Y que el corazón existe, que uno puede -debe- llegar a estar en paz con él sin necesidad de volverse ciego, sordo y mudo ante todo el peso del mundo.

Quisiera contaros, poder contaros. Pero, en realidad, ¿qué sé yo? Vuestro reino es vuestro tiempo, sólo vuestro. Vais a reinar un tiempo en el que nunca ha reinado nadie. Un tiempo muy difícil, porque es nuevo. Nadie lo ha vivido nunca. Y sin embargo, no debéis alarmaros en exceso: más o menos es lo que nos está pasando, lo que nos ha pasado a todos. Incluso ahora, después de tantos años, cada mañana, al despertar, muchos aún repetimos ese gesto de tomar posesión de nuestro tiempo, cambiando en algo sus leyes, redibujando sus fronteras -y nos decimos que en adelante nunca más, o que hoy sí, que finalmente será hoy el día en que sí, que de hoy no pasa. En alguna medida, no importa tanto que al final las horas acaben por ordenarse casi como siempre. Es lo malo que tienen las usuras, las inercias, las deudas que acarrean los tiempos que ya están muy usados. Lo que sí importa es que siga vivo el gesto - nos decimos por adentro, casi como alguien que resucita. Vamos a vivir el día de hoy vivos, por cuenta propia. Lo que importa tal vez sea abrir los oídos y los ojos, recordando que si el día es nuevo, forzoso es que traiga algo nuevo. Pero que si eso que trae el nuevo día de hoy es realmente algo nuevo será preciso abrir mucho los ojos y los oídos para llegar a percibir en qué consiste, y de qué se trata. Dónde está la diferencia. Estar atento, ser prudente, no tener miedo.

Quisiera poder contaros pero no sé, no sabría cómo contrarrestar con mi sola voz tantas cosas como se dicen, tantas banalidades como se os han dicho: que vuestro reino tendrá un jardín con césped y piscina, que nunca amanecerá nublado, que no importa el sentir de los que sirven o recogen las basuras, que lo que importa es que el canario cante en su jaula y el perrito no esté triste. Que vuestra vida - ya sabéis lo que dice la canción: la vida de plástico, es algo fantástico - que vuestra vida debe ser así; que si no, será un fracaso.

Bien, yo ya soy mayor y algo entiendo de fracasos, es natural. Cuando era joven, alguien, un tal Jerry Rubin, acuñó una consigna de guerra con lo que entonces se llamaba el Sistema. Decía simplemente: Do it. Eran los tiempos de los yippies, los herederos políticamente radicalizados de los hippies. Y do it quería decir actúa, casi como quien dice: espabila. En realidad, actúa quería decir: oponte activamente a todos los intentos del Sistema por adueñarse de tu experiencia del mundo, piénsalo todo por ti mismo y obra en consecuencia. Hablar hoy de los hippies provoca siempre sonrisitas indulgentes - fueron apenas una moda, se dice, los niños floridos. Y sin embargo se olvida que el Sistema se sobrecogió cuando miles y miles de jóvenes en toda la tierra decidieron abandonar el mundo del consumo. Imaginadlo por un momento: dejaron de consumir, fue algo que se hizo. Hoy es impensable, imposible tal vez, el Sistema conoce el riesgo y ha aprendido bien la lección. Hoy, ya lo sabéis, la consigna sigue sonando, do it, pero ya sólo quiere decir: compra. Y Jerry Rubin es ahora un descerebrado adicto a las vitaminas que afirma que la única manera de combatir contra el Estado es reemplazarlo, como tantos y tantos héroes menores de aquellos tiempos que son ahora los que nos gobiernan. Do it, siendo la misma palabra, ha pasado de querer decir obra por ti mismo a significar obedece. Ésta es la cosa.

Entiendo que el peso del mundo invita a volverse ciego, sordo y mudo. Por doquier llueven los avisos de que éstos son tiempos cada vez más difíciles. Cada día mueren cien mil personas de hambre, sólo de hambre, en este planeta. Los dineros que los países civilizados gastan en comida para perros bastarían para salvarlos. Se ha dicho y repetido. Yo de estas cosas no entiendo, sólo soy un hombre de letras. Puedo entender, sí, que los ricos y los poderosos, los que nos gobiernan, no tengan escrúpulo alguno en destruir tierras y gentes para acrecentar sus lucros. Siempre encontrarán un rincón protegido donde edificar sus lujosos refugios, a salvo. Pero lo que no entiendo es que hayan convertido el lenguaje en un desierto de estupidez y brutalidad. Porque nadie puede escapar al lenguaje: el lenguaje somos todos, y es casi todo lo que somos. Nadie puede ponerse a salvo del modo como el lenguaje nos dibuja los contornos de todo aquello de lo que podemos tener experiencia. Vivimos según el lenguaje que tenemos a nuestra disposición. Nuestra vida es sólo tiempo cabalgado por un lenguaje. Por eso es tan terrible que las palabras se nos mueran, que nos las maten, que pertenezcan cada vez más a un enemigo ciego, sordo y mudo ante el peso del mundo - como si fueran un territorio ocupado. Porque cuando las palabras mueren, irremediablemente, los hombres enferman.

No hace mucho asomó en el periódico una noticia que hablaba de una niña que había vivido enteros sus quince años encerrada ante el televisor. Reconocía tan sólo cuatro palabras: up, down, in, out. ¿Puede que se nos avecine un mundo en el que cuatro palabras como éstas basten? En todo caso, a menudo parece que ésa sea la intención: que nuestros modos de enseñanza, las maniobras de los poderosos, la inteligencia de los creativos publicitarios, casi toda nuestra palabra pública no tenga otro fin sino promocionar el analfabetismo más desolador, la estupidez y la brutalidad. Y sin embargo, el oído que tenemos a lo que de poético hay en el lenguaje nos viene avisando desde siempre acerca de lo que allí está en juego. Porque es el lenguaje el que nos abre a la experiencia de tener experiencia, y la poesía no es sino la toma de conciencia de este hecho. Prostituir el oído es delegar por cuenta ajena toda nuestra experiencia del mundo, firmar la más negra esclavitud, lo más parecido a un suicidio.

Algo como esto es lo que sí sé, como hombre de letras. No sé si me explico. Os pondré un sólo ejemplo, como un cebo para la imaginación apenas. Hace ya bastantes siglos, un grandísimo poeta japonés, Basho, recibió a su discípulo Kikaku, quien le dio a leer un haikú que acababa de componer. El poema decía así:

Libélulas rojas
Quítales las alas
Serán granos de mostaza.

El maestro leyó el poema y replicó: No. De este modo has matado a la libélula. Di más bien:

Granos de mostaza
Añádeles las alas
Y serán libélulas.

Esto es algo que desde hace siglos se ha sabido, aunque hoy parece que haya gran empeño y mucha prisa en olvidarlo.

¿Que qué quiero decir con todo esto? Casi os diría que ni yo mismo lo sé, a ciencia cierta. Tal vez pretendía tan sólo mostraros el poder de la palabra: deciros que sólo ella nos permite ponernos a salvo de la brutalidad y la estupidez; que sólo gracias a ella podemos encara el peso del mundo recordando que el corazón existe; que es ella solamente la que nos señala lo que de nuevo trae el nuevo día. Aunque sea algo tan humilde como una carta como ésta lo que llega con el nuevo día, a veces salva.

Muy pronto vais a tomar posesión de vuestro reino, ya lo sabéis. Ahí está ya el tapete, y los dados girando. Pronto se os sucederán las malas, las buenas rachas. Empezará vuestro juego, y deberéis ir aprendiendo a jugar, paso a paso, sin desespero ni jactancia. A menudo no será fácil, pero, cuando esto suceda, recordad que para los hombres, la dignidad del vivir siempre ha consistido en apostar por una experiencia del mundo en la que se acompasen el corazón y la palabra.

Os deseo suerte, princesa, mucha mucha suerte.

Miguel Morey, Pequeñas doctrinas de la soledad

Decàleg del bon professor

2010-12-28T08:09:00.000-08:00

Ho he trobat a un blog d'un company de professió i no m'he pogut estar d'afegir l'entrada. Estic en dies de vacances, de reflexió i passa que descobreixo, a poc que miri, que no estic sola. Tot i malgrat les aparences...

"He encontrado este decálogo traspapelado en casa. Lo escribió Pedro Morales, un excelente profesor -hoy retirado- de la Universidad Pontificia Comillas que me enseñó Estadística, entre otras muchas cosas. Por supuesto, sólo servía para profesores universitarios. Hoy los profesores somos otra cosa.

1. Nunca comuniques a tus alumnos los objetivos de la asignatura, si es que alguna vez los has pensado, Los alumnos podrían llegar a darse cuenta de que la asignatura es inútil.

2. La información es una fuente de poder: si no quieres perderlo, mantente siempre en una cierta ambigüedad. No des normas claras, ni mucho menos digas qué y cómo vas a evaluar. Te expones a perder autoridad o que tus alumnos dejen de venir a clase (¿por qué iban a hacerlo?). Cuanto menos te definas estarás más a salvo de las críticas.

3. Empéñate en explicar toda la asignatura en tiempo de clase: puedes dar por supuesto que tus alumnos no saben leer. Además, si no te pasas toda la clase explicando, tus alumnos podrían llegar a darse cuenta de que no sabes hacer otra cosa.

4. Convierte tus clases en clase de dictado. Cuanto más copien tus alumnos, mejor, y cuanto más deprisa, mejor todavía: así no habrá tiempo para preguntas inútiles o incómodas. Además, si las cosas van mal, se deberá siempre a los malos apuntes, no a tus malas explicaciones.

5. Evalúa solamente al final del curso o con pocos exámenes parciales, o por lo menos, y esto es lo más importante, con muy pocas preguntas. A la emoción del examen añadirás la emoción de la lotería. Y ya sabemos todos que el que no sabe una o dos preguntas, no puede saber ninguna otra.

6. No se te ocurra evaluar con frecuencia a lo largo del curso, aunque sea de una manera más sencilla e informal y con métodos diversos, porque los alumnos podrían enterarse de lo que saben, de lo que no saben y de lo que deberían saber. Si esto llega a ocurrir te expones a tener que aprobar a todos al final y sufriría tu prestigio respecto a tu alto nivel de exigencia.

7. No caigas en la tentación de utilizar artículos de periódicos, revistas, vídeos, páginas web o blogs que tengan que ver con tu asignatura, ni mucho menos utilices un blog con tus alumnos o aproveches la información disponible en Internet. Mantén el prestigio de la ciencia pura.

8. Nunca confíes en la motivación de tus alumnos ni en su capacidad de aportar algo que merezca la pena. Si estudian es porque no tienen otra cosa mejor que hacer.

9. Convéncete de que somos pobrísimos y de que la escasez de medios nos impide hacer las cosas mejor. Fotocopiar sale carísimo. Si en tu centro hay posibilidad de utilizar Internet, ordenadores, cañones u otros cachivaches tecnológicos, no lo hagas: esos juguetes infantilizan la clase.

10. Cuando no puedas echar la culpa a los alumnos de lo mal que van las cosas, échasela al sistema. Los profesores somos ciudadanos por encima de toda sospecha.

NOTA: Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia."

Als meus alumnes: Que la força ens acompanyi al tornar a les aules en un nou any!

Més ençà de les andròmines TIC, TAC o TOC diverses.

2010-12-28T07:57:00.000-08:00

"Estar en el mundo sin hacer historia, sin ser hecho por ella, sin hacer cultura, sin “tratar” su propia presencia en el mundo, sin soñar, sin cantar, sin hacer música, sin pintar, sin cuidar de la tierra, de las aguas, sin usar las manos, sin esculpir, sin filosofar, sin puntos de vista sobre el mundo, sin hacer ciencia, o teología, sin asombro ante el misterio, sin aprender, sin enseñar, sin ideas de formación, sin politizar no es posible”.

Paulo Freire: Pedagogia de la autonomia

Ensenyar serà acompanyar l'estada en el món dels alumnes...