Idees per a una vertadera reforma educativa

Idea I

Alguns alumnes de 2n de batxillerat fan una feina voluntària a partir de la lectura de "El món de Sofia", llibre denostat i criticat per molta gent, però que enganxa i agrada a la majoria dels adolescents que conec que l'han llegit. Gens menyspreable.

Una alumna  (A. Olmo) reflexiona sobre la diferència que hi ha entre la resposta que dóna la protagonista de la novel.la a un examen i la que volia el seu professor.

El professor demanava en l’examen que l’alumne exposés allò que havia ensenyat ell en les classes, sense necessitat d’aportar opinió pròpia o raonar la resposta. La Sofia però no havia estudiat per l’examen, i va decidir respondre les preguntes aplicant allò que havia aprés fent filosofia, raonant molt bé la resposta i fent-la seva. Així va poder respondre sense necessitat d’haver-se de memoritzar la lliçó. És a dir, Sofia va elaborar la resposta i la va contestar mitjançant la raó, en comptes de simplement transcriure allò que posava en un llibre o havia dit el professor.

Aquesta elaboració de la resposta és molt més beneficiosa per l’alumne que simplement memoritzar un temari. Primer perquè d’aquesta manera s’està prioritzant el mètode amb què s’aprèn, el qual es pot utilitzar en moltes altres ocasions. Memoritzar la lliçó serveix simplement per respondre exàmens (memorístics) sobre aquell tema, però no es pot utilitzar en gaires ocasions més. I segon, el mètode que utilitza la Sofia permet a l’alumne aprendre realment la lliçó. Si ha pogut arribar en aquell moment a la resposta mitjançant la raó, no podrà oblidar-la, ja que sempre podrà utilitzar el mateix mètode per trobar-la de nou. En canvi, és molt difícil recordar a llarg termini allò que havies memoritzat per un examen, ja que el mètode (per exemple, llegir una vegada i una altra la lliçó, llegir-la en veu alta, etc) no el pots utilitzar sempre que vulguis.

El mètode que utilitza Sofia és més natural, és a dir, està més d'acord amb la nostra naturalesa d’animals racionals. Com en la vida, l’alumne és un subjecte actiu que participa en allò que fa, no simplement ho contempla. A més, és a partir d’aquest mètode que es formen els ciutadans actius, que participen i creen ells mateixos solucions als problemes socials, sense esperar que algú altre els digui que han de fer i com ho han de fer. La democràcia, per ser realment democràcia, hauria d’educar als seus ciutadans d’aquesta manera.

Idea II
 

Ey, no teníem prohibits els jocs si fèiem coses serioses com aprendre filosofia?

Del blog d'un company de filo (J.B.), que l'ha trobat al blog d'una profe de filo, aquí una profe de filo contra l'avorriment...

Jugar amb els filòsofs!

Instruccións en castellà, també facilitades per J.B.: filosojuego de lucha!

Guay!

Educació: forever!

En resposta a http://www.xarxatic.com/cansado-de-que-me-tomen-el-pelo-un-docente-que-se-planta/comment-page-1/#comment-21774

Cansada de sentir i llegir tantes amenaces de dimissió de les nostres responsabilitats com  a docents com a única manera de reaccionar davant les reduccions de sou, que no de les ja fa temps penoses condicions en què s'ha de treballar a l'educació pública, començant per les que vulneren el mateix dret a l'educació de tothom i que té, com a previ, el dret a la igualtat i la dignitat.

Cansada, dic, he gosat resumir la meva opinió en un comentari. Al menys allà comenten, però.

Me gustaría plantarme, sí, y pienso como hacerlo. No va a ser suspendiendo las extraescolares, porque los alumnos aprenden de otra manera y se demuestra que el aula no lo contiene todo (afortunadamente). No pienso plantarme dejando de formarme ni de intentar mejorar (le dicen, con pedantería, innovar) porque mi deber profesional y moral es formar a mis alumnos lo mejor que pueda y para ello he de buscar, aprender. No pienso plantarme poniendo notas que no deben tener y convirtiendo la ignorancia provocada por mi irritación en parte del fracaso social al que apunta la educación que tenemos. Me plantaría con gusto en las reuniones y en los claustros, pero ya no existe la democracia ni nada que se le parezca en estos y debemos asistir y responder, aunque sea con el silencio, a lo que nos proponen los gestores de turno, que no son otra cosa la mayoría de los equipos directivos (y he formado parte de uno…). Me plantaría en la calle con gusto a protestar codo con codo con mis alumnos por el precio de las matrículas, que va a dejar a algunos de los mejores de ellos fuera de la Universidad por falta de recursos de las familias y por la penosa política de becas. Me plantaría porque tengan las oportunidades que yo tuve, no más, pero tampoco menos. Y no pienso quejarme de mi sueldo ni de mis condiciones laborales, porque me parecen un lujo entre los colectivos de la clase trabajadora de la que formo parte. Si alguien se pensó que ser funcionario era tener un cheque en blanco para vivir de hacer casi nada, me parece la mar de bien que le expulsen, pero no que nos hagan pagar a todos la mala fama que nos han dado algunos, no pocos, al resto. Me importa poco ser funcionaria, siempre lo dije. Sólo quería tener un trabajo estable para no padecer por mis ingresos cada mes o cada cuando fuera y me siento recompensada por mis esfuerzos al haberlo conseguido. No es ningún chollo estudiar una carrera y aprobar unas oposiciones; no lo es trabajar como docente en un centro público de sencudaria actualmente. Pero es lo que quería llegar a hacer y estoy satisfecha de haberlo conseguido. Si me bajan el sueldo y nos lo bajan a todos, estoy de acuerdo con apretarme el cinturón. Pero es que lo del cinturón es un bulo, porque los políticos siguen cobrando lo que ellos deciden, los bancos y las grandes empresas a sus negocios, paraísos fiscales y demás chanchullos financieros, y los reyes a cuerpo de ídem. No deberíamos estar divididos porque todos somos asalariados que no tenemos más que nuestro trabajo para sobrevivir. Y si los docentes no trabajamos dando clases tres semanas del mes de julio, responde a características de nuestro trabajo y no a que estemos privilegiados. No hay ningún privilegio en dar los periodos de descanso que las diferentes profesiones exigen. Ya sé que no somos pilotos de avión, pero lo nuestro es, cuando se intenta hacer bien, muy exigente y realmente difícil. No hay más que ver la cantidad de malos profesores que hay y la de años que lleva aprender a ser un buen docente, cosa en la que no se deja jamás de tener que mejorar. Me planto con tanta división, señores y señoras, y apelo a la comprensión que debiera presidir nuestros intercambios para que unidos podamos oponernos a lo que verdaderamente nos están haciendo a todos y a todas, docentes y no docentes. Me planto para hacerle la guerra a los que quieren que todo cambie para que todo siga igual. Y en esta guerra tengo más en común con mis alumnos y sus familias que con algunos docentes que pretenden que dimitir de ser profesional puede ser una buena forma de protestar, cuando la miseria, la de verdad, sigue siendo la de los otros.

Consolació (o no)

Inevitablement un canvi de calendari més, rebut amb incomprensibles gresques o excusa oficial per a que tinguin lloc com el pan i el circ romans. Em cal consol davant el panorama que ens ofereixen els polítics amb les seves reformes màgiques i un tant histèriques i els companys i companyes de professió amb les seves pors i la seva incapacitat d'actuar sinó és com a reacció.

Em cal consol per la manca de diners per a l'ensenyament públic i per a famílies que no podran pagar les matrícules de la Universitat  dels seus fills i de les seves filles, bons estudiants. Per la frustració de la feina feta habitualment en solitari, havent de continuar acceptant normes arbitràries i absurdes. Per la ineptitud dels gestors, llunyans i propers, d'aquesta cosa pública que és l'educació que visc. Pel cor partit entre opcions irreconciliables i sacrificades com acabar el curs i acompanyar a aquests alumnes fins a les PAU o desaparèixer entre llibres, papers i un país llunyà. Em cal consol perquè els professors som impopulars i les dificultats no minven, ans al contrari, semblen crèixer adquirint formes diverses.

Aquests dies he trobat el consol en la lectura d'un llibre que m'ha fet recordar qui sóc i d'on vinc, potser per redefinir cap on vaig.

En hora de desitjos marcats pel rellotge, per decret de les campanades, espero i destijo que l'antic consol i el consol una mica més modern s'aliïn per evitar el desconsol fàcil i l'ira que emana del desconsolador panorama que se'm presenta. Prendré model de Sèneca, tal i com el presenta De Botton. Continuarè, però, preferint a Epicur i intentant retirar-me al meu particular jardí.



En el Dia Internacional contra la violència de gènere, mirades crítiques des de l'adolescència

Una troballa que demostra que, si es vol, es pot treballar el pensament crític des de qualsevol matèria. Un descans per mi, la veritat, si amb la que cau i la que sembla que caurà, no som les professores i els professors de filosofia líders exclusius i ni tan sols preferents de fomentar el pensament crític a l'aula. I no és que no vulgui, i no és que no pugui..., tot i que potser no sé. Serà potser que l'hàbit no fa al monjo, ni la professió al professional, ni la crítica al pensament crític. Caldrà pensar-hi. I fer-ho a temps.

Mirada adolescente a la posmodernidad

View more presentations from Karina Crespo- Ministerio de Educacion

Com estàs de viu a la teva vida?

Isabel Solano

Veure la vida: la negror de la nit?

Marta Ipanaqué